dimecres, 30 de desembre del 2009

Concerts participatius



Com dirien en castellà, un concert al Palau de la Música "no es moco de pavo" i no m'ho podia perdre per res del món. I si, a més, hi afegim l'al·licient que el meu cantant preferit era a l'escenari, doncs encara millor!

Veia per primera vegada el Messies Participatiu de La Caixa. IMPRESSIONANT! El Palau ple, cantaires per tot arreu, els solistes, una coral i una orquestra a l'escenari... La peça fantàstica, i quan de sobte s'uneixen 450 veus al cor principal... (pell de gallina)



Al·leluia!

dimarts, 29 de desembre del 2009

Animals al volant



Sembla un tòpic, però a tots ens ha passat que hem agafat el cotxe i, pel motiu que sigui, algun altre conductor ens ha fet enrabiar i ens hem tornat una mica bojos. Però hi ha nivells i nivells, i sembla que algunes persones a més de bojos, es tornen assassins en potència.
Fa uns dies, tornàvem de Figueres quan, no sé ben bé perquè, un animal al volant d'un cotxe negre matrícula 3470 i tres lletres que no diré va decidir que volia matar-nos. Ens va avançar, es va posar davant nostre i va frenar en sec. Si en Carles no hagués estat al cas, hauríem tingut un accident. I si darrere haguéssim tingut un altre cotxe, ens hauria envestit.
No content amb això, l'animal del cotxe negre ens va tornar a avançar, va fer cop de volant per treure-ns del carril i va tornar a frenar en sec. Per sort, ni nosaltres ni cap cotxe dels que teníem darrere no vam prendre mal... però ens va donar un bon ensurt.

La imbecilitat de la gent quan es posa al volant d'un cotxe és tan immensa que no sé si podré descriure-la amb paraules... però des d'aquí voldria demanar-vos que tingueu sempre presents les tres Cies: prudència, paciència i consciència. Si algú vol fer el subnormal al volant, que ho faci, tothom és lliure de prendre les seves pròpies decisions. Però, sisplau, que no esquitxi.

diumenge, 27 de desembre del 2009

Una altra de llibres

I, finalment, he acabat el primer llibre de Larsson!
M'adono que el 2009 deu ser l'any de la meva vida en què he llegit menys. Menys llibres, i per plaer, vull dir. Això de llegir tot el dia satura molt les neurones, i descansar llegint un llibre no sol atraure'm gaire...

També em faig una idea de perquè, després de la pel·lícula dels Homes que no estimaven les dones (Gli uomini che odiano le donne, a Itàlia), ell i jo vam tenir opinions diferents. Realment... és molt difícil resumir el llibre en 2 hores de pel·lícula, s'han inventat algunes parts, altres les han passat pràcticament per alt... També entenc per què s'ha posat tant de moda. Larsson enganxa. I molt.

dijous, 24 de desembre del 2009

Nadal, Nadal, Nadal

Per mi que no tinc un esperit nadalenc gaire desenvolupat, els dies de Nadal poden arribar a ser una petita tortura... Àpats, reunions, gent, regals, gent, regals, sobretaules eternes, torrons, cava, polvorons... Per contrarestar-me, en Carles té un esperit nadalenc molt desenvolupat... i amb 31 anys segueix mantenint les tradicions amb la mateixa il·lusió que els nens de 5.
Us presento la petita part de casa nostra que reflecteix que és Nadal: ponsètia, grèvol, pessebre petitet, bola de neu i postals de Nadal es barregen amb les nostres fotos, les espelmes i tot el que hi ha normalment a la lleixa. És que, si no ho posem enlairat... l'Otis es menja la ponsètia.




I per acabar... doncs un verset de Nadal que m'agrada molt:


Com que sóc tan petiteta i de versos no en se dir,

faig petons i abraçades a tots els que esteu aquí!



Que tingueu molt bones festes!!!


dilluns, 21 de desembre del 2009

Color de melocotón




Avui em ve de gust aquesta... Un día color de melocotón, cuando todos seamos libres...

dijous, 17 de desembre del 2009

Fred!

Quin fred que fa!

Però a sota del flexo sembla que s'hi està més calentonet...



dimarts, 15 de desembre del 2009

Simon's cat (IV)

Una nova entrega del gat del Simon...

No us perdeu, a més, la seva web: http://www.simonscat.com/
I el seu llibre! Nosaltres ja el tenim!!!!



diumenge, 13 de desembre del 2009

Atemptat veïnal

Permeteu-nos una petita digressió domèstica...

Divendres. 8h del matí.
Havent sopat vaig estendre la roba al celobert: llençols i tovalloles. Vaig a recollir-la a primera hora, abans que la veïna de dalt renti roba a mà amb lleixiu (costum molt pròpia que fa molta ràbia als que vivim a sota seu).

Doncs he fet tard: algú està fent sofregit d'alls. Amb una pudor d'escàndol. A les 8h del matí.
Les tovalloles netes a l'aroma d'all fan una olor que tomba d'esquena...

Calia? Calia fregir alls a les 8h del matí????


dimecres, 2 de desembre del 2009

M'expliques un conte?

I hi va haver un dia, l'any 2004, en què no només va explicar-me'l, sinó que me'l va dibuixar:





(I nosaltres no som els únics que demanem contes...)

dilluns, 30 de novembre del 2009

La meva graduació

Perquè a casa estem esplèndids amb això dels títols... jo també en tinc un de nou: el del màster.
L'acte d'entrega va ser a l'Auditori, amb la resta de màsters de l'IDEC.

I aquí, les noves graduades:








És graciós, això de pujar a un escenari...

dijous, 26 de novembre del 2009

El meu títol

Ahir matí, aprofitant que havia d'anar a l'ajuntament de Sant Cugat per feina, vaig anar a recollir el meu títol d'arquitecte a l'ETSAV... L'1 de febrer del 2005 m'aprovaven el PFC, el 20 de gener del 2009 em comunicaven que ja havien rebut el títol a l'escola i el 26 de novembre de 2009, ahir, el vaig anar a recollir.
Feia quatre anys que no la trepitjava... Mentre recorria el camí de l'estació dels catalans cap a l'ETSAV, va començar un viatge al passat que no va acabar fins que no vaig baixar a Barcelona. Un passat de detalls que tenia esborrats de la memòria, i que la majoria em van fer gràcia de recordar.
Després dels pertinents recorreguts administratius (vaig aprofitar per fer 10 còpies compulsades del títol), vaig continuar amb recorreguts físics per l'edifici i mentals per la memòria. Ha canviat molt, l'escola i la gent, les aules es veuen ara més desertes, ningú hi dibuixa allà, treballa a casa o al portàtil. Taules de dibuix que ja no es tornaran a posar en posició inclinada perquè ja no s'hi tornarà a col·locar mai més cap paral·lex. La copisteria s'ha reduït a la meitat -tots tenim plotters i impressores a casa-, la llibreria s'ha fet més gran. El bar també. Fins i tot, s'han adequat zones de descans. Amb sofàs!
Ara, les olors, igual que abans, encara eren les mateixes. I segur que demà tampoc canviaran. L'olor de cafè del bar... L'olor de paper imprès de la copisteria... L'olor de pols de fusta del taller de maquetes... L'olor d'oficina de la secretaria tècnica... L'olor de nervis i suor de les aules i sala d'ordinadors...
En fi, amb el ti-ti-ti dels FFCC, a l'estació de Catalunya, vaig tornar al present, juntament amb un títol d'arquitecte i deu còpies compulsades.

Per cert... el meu primer cognom és VILÀ.


Pizza casolana


Us presento el nostre primer intent de pizza casolana, APROVAT!
Per a la massa, vam fer servir la recepta de la Divina. I per al "farcit", doncs espinacs frescos, bacó i mozzarella.

La massa acabada de fer:


La massa, a mig pujar:



La pizza, abans de coure:


La pizza, cuita i al plat:
(quasi massa torrada i tot!)

dissabte, 21 de novembre del 2009

Tortura... què?

Doncs després d'enganyar l'Otis, tenir problemes per tancar-lo al transportín, sentir-lo plorar de forma escandalosa, llastimosa i penosa fins al veterinari i tot el merder.... Ara agafa i fa això:


I després d'aquestes escenes bucòliques, quina mena de credibilitat tenim, quan diem que el transportín li fa pànic?



divendres, 20 de novembre del 2009

Galeta... pastís!

Perquè veient el desastre de la galeta, vaig decidir reciclar-la i va servir de base per un pastís de quallada i melmelada:



No el busqueu, que ja no en queda!


dimarts, 17 de novembre del 2009

Tortura gatuna (light)

La resta de propietaris de bestioles peludes que ens visiteu podreu opinar sobre la tortura gatuna anual: la visita al veterinari.
Per vosaltres també és un trauma?????

A l'Otis li toca avui, i només li han de posar les vacunes... però ell ja està nerviós. I jo també.

Pànic. El transportín li fa pànic. Ahir el vam treure i el vam deixar al menjador... i se'l mirava amb una carona... I tot avui ha estat inquiet. S'ho veu a venir...
No sé per què li té tanta por. A viatjar? A estar tancat? A la vacuna? A que l'explori el veterinari? O potser és mal record de quan ens el van portar...

(Si d'aquí a una estona sentiu uns marrameus profunds i desesperats... serà que ja he tancat l'Otis al transportín i he sortit al carrer... snif...).


divendres, 13 de novembre del 2009

Agora


(Maria): Sí, cert, tota la raó: tenim el bloc una mica abandonat. Però entre feina, aficions, amistats, famílies i altres qüestions que desvetllarem ben aviat, no hem tingut temps d'actualitzar en condicions. Però avui sí, que fa uns dies vam anar al cine i encara no hem criticat!! Vam cometre l'error d'anar al cine a Figueres, a veure Agora, la nova de l'Amenábar. I dic error no per la pel·lícula, sinó per l'actitud de molta gent quan va al cine: com si fossin al sofà de casa. Xerrant, comentant, rient... ben fort, que ho senti tothom!! No dic que a Barcelona no passi, però allà... sempre! Fins a l'extrem que no em vaig poder reprimir i em va sortir un "Podeu fer el favor de baixar la veu" en un to suficientment alt com perquè em sentís tota la sala. Osti tu!!! Ja n'hi ha prou!!

(Carles): I van callar, si senyora! Calia un toc d'autoritat. ;)
Però bé, "analitzem" la peli... "Tesis", "Abre los ojos", "Los Otros", "Mar adentro"... Títols que, a mi particularment, em porten records de pelis interessants, entretingudes, amb misteri, ritme, emocionants, emotives... "Agora"... És del mateix Amenábar? O aquesta vegada la va fer el becari? (amb tots els respectes pels becaris!). Noves paraules em defineixen aquesta: aburrida, sosaina, sense xixa, descafeïnada, amb imatges molt maques, però massa cels estrellats... No ho sé, em va decepcionar, la veritat.

En fi, amic Amenábar, esperarem la propera.

dimarts, 10 de novembre del 2009

Galeta

Us presento l'atemptat culinari que acabo de perpetrar: he fet UNA galeta.

En el primer intent van sortir deformes però gustoses. En el segon... bé, ja ho veieu. Quan s'hagi refredat, si aconsegueixo desenganxar-la de la base, ja us comentaré què tal de gust...

(jo insisteixo, eh? com que amb aquest forn no es poden fer pastissos, jo vaig provant alternatives...)

diumenge, 8 de novembre del 2009

Què fas? Què fas?


Què fas? Què fas? Què fas? Què estàs fent? Es pot menjar? Ho puc tastar? Hi puc jugar?



dimarts, 27 d’octubre del 2009

Volunteers 4 Kenya

Avui us presento la iniciativa solidària de la Susanna i altres amics per ajudar els nens de Likoni, a Kenya. Ho vam descobrir al TN comarques fa uns dies, us enganxo el vídeo perquè ho descobriu de la mateixa manera que ho vam fer nosaltres (a partir del minut 01:58).




Si voleu més informació, visiteu els blocs:
http://likoniorphanage.blogspot.com/ (en anglès)
http://orfanatolikoni.blogspot.com/ (en castellà)

També podeu col·laborar amb ells fent compres solidàries a http://www.regalosolidario.blogspot.com/ (greu competència a BisuLucu, però per una bona causa!)




dilluns, 26 d’octubre del 2009

Non Solum


És complicat, fer aquest post. Com descriure tota la intensitat que transmet en Sergi López durant tota l'obra, Non solum, en un simple escrit a internet?
Aneu-la a veure, si trobeu entrades. Pot costar d'entendre, el principi, però val la pena l'esforç. Us fareu un fart de riure espectacular.

dijous, 22 d’octubre del 2009

Krampus


Recuperem la crítica a restaurants!!

Avui la cosa va de creps.
Perquè a Krampus fan galettes salades de farina fosca, i creps dolces de farina blanca. I totes són bones bones bones bones. Les amanides són bones però no surten massa a compte en relació quantitat/preu.

Avantatges: Donen una targeta de client, i per cada X creps, o euros gastats (no ho sé), et posen un segell a la targeta i amb la novena et regalen una crep de postres.

Desavantatges: El local no és gaire gran. S'ha de reservar!!! Entre setmana també!!!


dilluns, 19 d’octubre del 2009

Tornada a casa

Ja torno a ser a casa.
Torno a treballar al meu despatxet, amb vistes al celobert i al menjador. Torno a tenir l'Otis sobre la taula, davant de la pantalla, dormint entre els meus braços, dormint sobre els meus braços. Torno a tenir la nevera perillosament a prop. Torno a veure les notícies i els Simpson mentre dino, em cuino el dinar, em faig el cafè.

(sospir)

Torno a dir-li "Que tinguis molt bon dia" quan marxa al matí. Torno a frisar perquè arribi el vespre i dringuin les seves claus al pany.

(segon sospir)

dimecres, 14 d’octubre del 2009

Els Manel (I)





















Divendres passat vam "gastar" el Regal Club del Tr3sC: Dues entrades per anar a veure, cantar, riure i escoltar als Manel, que ja vam descobrir-vos fa uns dies aquí. Un primer disc fresc, divertit, amb cançons d'aquelles que et conviden a cantar-les mentre et dutxes, vas a comprar el pa o passeges el gos/gat.

La incontinència verbal del cantant va relligant, sota una història imaginària -i segurament improvisada-, totes les cançons del disc, fent protagonistes als mateixos components del grup. En aquesta ocasió, el fil conductor era la lesió al dit que s'havia fet el baixista, intentant caçar amb arc i fletxa en un paratge secret el mateix matí del concert.

"Ai Dolors" i "Al Mar" van ser de les mes seguides i aplaudides, però "En la que el Bernat se't troba" va convertir-nos en la instrumentació de vent de la cançó i "Corrandes de la parella estable" va fer d'algun espontani el 5è component de la banda, pujant a l'escenari i improvisant (o no) una estrofa rimada i acabada en "...ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí."

dijous, 8 d’octubre del 2009

Malditos Bastardos

(Carles): Amb aquest post, estrenem una etiqueta que anomenarem La meva crítica (que no la teva)... I entendreu què vol dir llegint-lo.

Ahir vam anar als Verdi... Tarantino i "Malditos Bastardos". Pel·lícula típica del director: violència (sovint gratuïta, però excusable), humor negre, grans actors i nous referents i bons, molt bons diàlegs -per bons, el del 1r capítol, el del bar i el de l'estrena al cinema (recomanable: en V.O.)-. I per què no dir-ho: una peli gamberra, amb unes llicències històriques brutals però que, dins l'imaginari col·lectiu i popular d'una gran part de l'espècie humana, tant de bo així hagués succeït. Pel que fa als actors, recomanar, sobretot, al nazi dolent-dolent Coronel Landa. I del Pitt, dir que, quan no fa de guaperes o de buenorro, i els papers ho permeten, al paio se'l veu ficat en el personatge, i val a dir que fa oblidar al guapet de llavis gruixuts i permanentment humitejats...

Per cert, si sou aficionats al cinema, hi ha la tira de referents i "guinyos" a altres pelis.
(Maria): Doncs jo... portaré la contrària. Reconec que té escenes molt bones, sobre tot la de l'estrena al cinema. I que el principi, a la casa de pagès, és d'una tensió bestial. I que al Brad Pitt no se li entén una mè de raro que parla.
Però en molts moments se'm va fer pesada i lenta. Trobo que abusa de la sang de pot, d'escenes sanguinolentes fastigosetes, de la violència.... com és habitual en ell, vaja...
Si la veieu, que sigui en versió original, sisplau. No em puc imaginar com l'han doblada, si parlen francès, anglès, alemany i italià com si res.
Últimament llegeixo el bloc d'Ànima i a ells també els va agradar...

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Aterratge forçós

Doncs en aquest plan estic, després de 4 dies per aquí. Aterrant, situant-me, posant al dia el correu, els contactes... Buscant feina... En ple aterratge forçós, vaja. Amb una maleta plena de bons records amb regust de pizza i gelat. I molta mandra!!!!

dimarts, 29 de setembre del 2009

Papallonetes

Avui estic contenta.

Ahir al vespre vaig veure "La finestra di fronte" ("La ventana de enfrente" al nostre barri), que feia molt que la tenia pendent. M'agraden les pelis del Ferzan Özpetek: Le fate ignoranti ("El hada ignorante"), Saturno contro ("No basta una vida"). Aquesta, a més, amb el Raoul Bova, que és tot un al·licient, tot i que el model d'ulleres no l'afavoreix gaire ;)

La peli està rodada a Roma, i vaig veure un parc que no coneixia, però em va semblar que el sabria trobar. I l'he trobat aquest matí abans de venir a treballar, en el meu penúltim dia de feina Roma. He passat per Santa Maria in Aracoeli, que també la tenia pendent, i el parc és just al costat: I giardini del Campidoglio, amb unes vistes estupendes a sobre del Teatro di Marcello. Després he passat per la Bocca della verità, que, encara que costi de creure, encara no hi havia posat mai la mà!! I la conservo!!

I llavors he vingut a la feina, i estic acabant coses, i ens han felicitat per com ha anat l'estiu, i la gent està trista perquè marxem, i demà farem comiat amb tothom, oficial i no oficial... i d'aquí a 4 dies seré a casa i tornaré a la meva normalitat de sempre, amb els meus homes, i els meus amics i el meu ambient. Em sap greu deixar Roma, però, al mateix temps, tinc ganes de tornar a casa. Agraeixo l'oportunitat, espero que doni molt de fruit.
I entre tot, tinc papallonetes a l'estòmac i un somriure als llavis...

dilluns, 28 de setembre del 2009

Gelats (IV)

Sí, és ben bé, que sembla que em passi el dia menjant gelats. Tant de bo!! Seria una dieta esplèndida. Rodolaria, de tornada a casa.
Després d'haver-ne parlat aquí, aquí i aquí, afegeixo una nova entrada a la llista: Il Gelato Fantastico. És una cadena, tenen botiga a Roma, a València i algun altre lloc, però no tenen una pàgina web gaire reeixida.
La que conec és a Viale Aventino 59. Molt petitona, les noies súper amables.
Per dir només uns quants gustos... xocolata pura de Perú; strudhel (amb panses); arròs amb llet i canyella (amb arròs); sèsam; ametlles i llimona; ricotta, cointreau i pela de taronja; pinyons amb mel...
I fins i tot els cucurutxos són bons. Tots. Els petits també.

Per sort, o per desgràcia, aquesta gelateria és molt a prop de la feina, però l'he descoberta molt tard. Per consolar-me, quan surti de treballar hi faré una visita :-)
I ara que no tenim ni telèfon ni internet a casa... em perdonareu que actualitzi menys sovint les últimes aventures italianes, oi?

divendres, 25 de setembre del 2009

Surto -indirectament i de lluny- al diari

De tant en tant fullejo virtualment els diaris, per veure com van les coses per casa. Fa un parell de dies vaig trobar una notícia que parlava de la FAO i de les properes reunions que s'hi celebraran a El Periodico.

Reconec que, de tant en tant, la web del Periodico fa basarda. Hi ha dies que els revisors estan mooooolt adormits... s'ha d'anar amb compte amb el traductor automàtic...

També fan basarda les xifres que dóna la notícia. 6.800 milions de persones, vivim a la Terra, ara mateix? I serem 9.100 milions el 2050?

dijous, 24 de setembre del 2009

Turisme intensiu

A pocs dies de tornar a casa (oh yes!), vaig aprofitar el cap de setmana passat per fer un intensiu de turisme i veure les coses que requerien més temps: Tivoli i Ostia Antica.

Dissabte vam anar a Tivoli amb la Coralí (Hola Coralí!): primer a Villa d'Este, i després a Villa Adriana. Els autobusos per arribar fins allà, com sempre, una aventura. I el que va de Tivoli centre a Villa Adriana, encara més aventura! Fins i tot el conductor ens va reconéixer que la "senyora" que ven els bitllets és una ignorant. Jo només li vaig dir antipàtica, però podria haver-ne dit moltes altres coses...

Villa d'Este és un palauet del centre de Tivoli, amb uns jardins fantàstics plens de fonts i aigua i plantes i uns arbres espectaculars. Les vistes des d'allà sobre la plana també són dignes de veure. Villa Adriana, en canvi, és una antiga vil·la romana, de l'emperador Adrià. És enooooorme, hi ha un teatre marítim espectacular, les cariàtides, un llac, dues termes, oliveres, camins i camins per recórrer.
Per acabar-ho de rematar, diumenge em vaig acostar a les excavacions d'Ostia Antica. El temps va decidir no acompanyar-me, i va ploure gairebé tota l'estona. Malgrat tot, és fantàstic entrar en un lloc turístic i sentir silenci: les pròpies petjades, la pluja que cau, els trons... i alguna veu llunyana. I prou.

dimecres, 23 de setembre del 2009

Fent el guiri per BCN

Ja fa uns dies, la Maria va guanyar un concurs de la revista Time Out.
El premi, era una volta nocturna amb el Bus Turístic, passant per les fonts de Montjuïc i gaudir-ne de l'espectacle aquomusical.
Com que ella, per raons òbvies de distància i temps, no podia disfrutar de tan interessant premi, va aconseguir que me'l "regalessin" a mi. I, després d'un concurs intern poc disputat, en Codi -sempre disposat a dir, fer i anar on sigui, sempre i quan no sigui en èpoques festives olotines- em va acompanyar.

Van ser unes dues hores llargues, fent la parada de mitja hora a Montjuïc. Vam repassar, des del pis descobert del bus, part de l'obra barcelonina de Gaudí, acompanyats de la simpàtica i repetitiva Vane, qui ens va anar explicant -als del bus i a tots els veïns que ens trobàvem al llarg del recorregut- els trets més essencials i característics de l'obra gaudiniana, tot i fent petits incisos personals fora de guió, amb una català propi de la secció El català incorrecte dels Òscars (La Competència).

Val a dir que va estar bé, però vam certificar que tenim una ciutat poc atractiva, il·luminadament parlant, tant per defecte com per excés... Segurament entraríem en debats apassionants, tipus: contaminació lumínica (Sí/No); m'agrada monocromar-me de taronja? (Sí/No); es perd volum amb tanta llum? (Sí/No)... i tants d'altres.

I per acabar, i com que també he fet el recorregut diürn, em permeto donar una opinió fruït de la comparació: Molt millor de dia.

Però com que m'agrada fer crítica constructiva, afegeixo: senyors del bus turístic nocturn, si enlloc de la Vane hi poseu música clàssica, uns quants us ho agrairíem -sobretot la comunitat veïnal- i, si enlloc d'uns auriculars inútils, donéssiu una copeta de cava, molts us aplaudiríem.



dimarts, 22 de setembre del 2009

Pizza (II)

Actualitzo el llistat de fa uns dies, he fet una nova descoberta!

Al darrere de l'estació Piramide (o Ostiense o Porta San Paolo, segons amb quin transport s'agafi) hi ha la pizzeria La Valle del Sacco. És a Via Ostiense 21/23 o Via B. Bossi 3/4. Les pizzes són a l'estil romà, primetes i cruixents, mooooolt bones. Deixen a la taula un full tipus carta i t'has de prendre nota tu mateix del que vols menjar. Van molt per feina. El local és gran, divendres era ple a vessar i hi havia molts aniversaris. Un ambientàs!

Gats romans


Perquè n'hi ha molts i són manyacs i m'agraden tots i me'ls enduria a casa perquè juguessin amb l'Otis.


dilluns, 21 de setembre del 2009

Un dia gris

Plou.
Des de fa una setmana plou dia sí dia no. A estones fort. A estones xirimiri. A estones trona i llampega com si s'hagués d'acabar el món.
Malgrat tot, la pluja no fa que la ciutat sigui més caòtica del que ja és normalment, a diferència d'altres llocs. Roma és igual de maca, així, remullada.

Avui, a més de gris, aquí és un dia trist. Les banderes onegen a mig pal, i aquest matí el meu barri estava envaït d'homes d'uniforme que anàven als funerals d'estat dels soldats que van morir la setmana passada a l'Afganistan. Sembla que el temps s'hagi posat de dol, igual que el país.

(Penjo la foto una mica més tard, l'he feta aquesta mateixa tarda)

divendres, 18 de setembre del 2009

Viatges, maletes i gent gran

Quan vam estar a Florència per Ferragosto (15/08/09) vam tenir el "plaer" de coincidir amb una senyora molt gran al nostre compartiment de tren. Va anar tot el viatge mirant-se una revista cutrilla, i quan ja no va poder més, va començar a xerrar amb nosaltres. Com no, havia estat a Barcelona (hi ha cap italià que no hagi estat mai a Barcelona o a Lloret?).
Quan va pujar vam veure que un noi l'ajudava a pujar les maletes, però no en vam fer cas. Un parent, potser?
Un cop a Roma Termini, sí que en vam haver de fer cas. Estava claríssim que aquella senyora no podia amb la maleta ella sola. I havia de fer transbord i agafar un altre tren per anar a Catanzaro!
Quina estampa: la iaia amb la bossa oberta, buscant les ulleres, el bitllet de tren a la mà, la maleta al costat, amb cara de patiment i, òbviament, absolutament desorientada...
Ens vam oferir a acompanyar-la fins al seu tren. Ja ho havíem tingut clar tant bon punt vam agafar-li la maleta per baixar-la del vagó... La senyora anava repetint "Catanzaro, on és el tren de Catanzaro? A quina andana és el meu tren?". En Carles, arrossegava la maleta -al dia següent va tenir unes bones agulletes. Pesava com un mort!-. A mig camí, se'ns va acostar un personatge que es va oferir a transportar la maleta... La senyora, li va preguntar on era el seu tren... i el desaprensiu li va engegar que ja havia marxat! Com vam poder, ens em vam desempallegar, dient-li a la senyora que confiés en nosaltres.
Amb el bitllet de tren de la senyora als dits, vam buscar l'andana, i després el vagó, i després el compartiment. Fins a la seva llitera, la vam acompanyar!!!

Impressionats, de camí cap a casa, ens van venir al cap diverses reflexions:
Una senyora gran ha de viatjar sola i carregada d'aquesta manera? No té familiars que se'n preocupin, aquesta senyora? No hi ha ningú que la pugui acompanyar? Ha de dependre de l'amabilitat dels desconeguts per arribar al seu destí? I si nosaltres no arribem a ser allà, és normal que quedi en mans de desaprensius mentiders capaços d'enganyar a una velleta per aconseguir-ne uns pocs euros?

dijous, 17 de setembre del 2009

Questione di punti di vista


Als cinemes de Roma aquesta setmana han estrenat moltes de les pel·lícules que es van projectar al Festival de Venècia. Aprofitant l'avinentesa, ahir a la tarda em vaig escapar fins a l'Alcazar (una sala, una peli, poques butaques, tot vermell!) per veure Questione di punti di vista, del director Jacques Rivette, amb el Sergio Castellito i la Jane Birkin.
La peli és... curiosa. És com una obra de teatre. O com un espectacle de circ, que d'això tracta. Un punt lenta, potser, però molt delicada. Molt fina. Elegant?
Llegint els crèdits em va sobtar que detallessin "Perruquer del Sr. Castellito", "Vestits del Sr. Castellito", "Maquillatge del Sr. Castellito". Així, a part de la resta, i tractant-lo de senyor. Quin divo!!
I de la Jane Birkin... doncs, digueu-me inculta, em sonava molt el nom però no sabia qui era. Ara ja ho sé: de joveneta, cantava "Je t'aime... moi non plus"...

dimecres, 16 de setembre del 2009

Pizza

Com que fa uns dies vaig fer un repàs a la qüestió gelats... avui farem un repàs a la qüestió pizza.

Pizza al taglio:
Hi ha mil llocs, mil gustos, mil colors... però en general, són barates, ràpides, bones, però una mica olioses. Hi ha llocs més bons, com ara Sissini, del que vaig parlar fa uns dies. A la meva guia en comenta un parell més, però no els he estrenat, encara.

Pizzeries:
Igual que abans, hi ha mil llocs, mil gustos, mil colors... La pizza romana és molt fina i cruixent, a diferència de la napolitana, que és gruixuda i esponjosa. En general és bona per tot arreu per a les nostres boques poc refinades en la qüestió pizzera.

Recomanem:

-Ai Marmi (Trastevere): a Viale Trastevere 53, Pizzeria Panattoni, més coneguda com Pizzeria Ai Marmi. Els romans també en diuen l'Obitorio, perquè diuen que les taules llargues de marbre recorden a una morgue. Només fan sopars. Boníssims els Suplí al telefonino (o arancini di riso) i la pizza especialitat de la casa és la de fiore di zucca. També fan filetti di baccalà i altres fregits.

Dar Poeta (Trastevere): a Vicolo di Bologna. Cal anar-hi a les 20h quan obren o estar preparat per fer cua. Els amics de la cambrera entren abans que la cua... qüestió de prioritats... No tenen fregits, només fan amanides, pizza, bruschette i pannacotta. La pizza de la casa porta salsitxa, all i pebre: forteta de gust però molt bona. Les postres de la casa són els calzone de nutella i ricotta, no el vam tastar però deu ser la bomba.

Formula 1 (San Lorenzo): a Via degli Equi 13. Local antic, amb encant, fan pizza i fregits. La pizza és molt autèntica, amb mozzarella casolana. Cal anar-hi aviat perquè s'omple de seguida. Dues fior di zucca, dues pizzes i una gerra de mig de vi, 17€.

A prop de Piazza Navona hi ha Da Baffetto. N'he sentit a parlar molt però encara no he tingut oportunitat d'acostar-m'hi. Per menjar pizza a l'estil napolità, els entesos recomanen les cadenes Rossopommodoro i Fratelli La Bufala. Aquesta última també és a Barcelona.

dilluns, 14 de setembre del 2009

Reconeixement

Aquest cap de setmana he agafat un avió i he constatat dues coses sobre l'aeroport de Fiumicino:

1. Que està extremadament mal indicat. Mil fletxes que no et dirigeixen a on vols anar, poca senyalització, cartells per tot arreu, pantalles que t'envien a la terminal on no has d'anar...

2. Un aeroport ha de ser pensat com un aeroport. Els lavabos que vaig trobar divendres a l'anada eren suficientment grans com per fer-hi cabre una maleta, estaven acceptablement nets i s'hi podia penjar la bossa. Penjador i lleixa!!!
A la persona que els va dissenyar, va dirigit el meu reconeixement més sincer.


Als que esteu pensant que aquest post és una tonteria, recordeu aquell monòleg que circulava fa un temps. A més.... bé que he de presumir de bossa, no?

Màgia de paper

Per cortesia de l'Esther (gràcies bonica!!!), la màgia de l'Ennio Marchetto.

dijous, 10 de setembre del 2009

Lectures

M'acabo d'adonar que, pel que hem escrit des de... l'abril de 2008, podria semblar que no som amants de la lectura. Que el bloc no us enganyi! Que sí que llegim!

Al principi havia posat un requadret aquí a l'esquerra amb els títols dels llibres que estàvem llegint. Després d'una temporada de feina intensa, i després amb el màster, he deixat la lectura una mica abandonada... quan passes més de 8 hores al dia davant d'una pantalla, als ulls no els queden ànims per seguir llegint.
I durant l'estiu... doncs tampoc no he llegit gaire. Tenia "feina" descobrint Roma. La Marta (hola Marta!!) em va demanar que li portés La solitud dels nombres primers, de Paolo Giordano, i he aprofitat per llegir-lo. No n'explicaré l'argument, que si no li aixafo la lectura a la Marta... però podeu saber-ne més en aquesta entrevista. L'autor, per cert, només té 26 anyets.

Millennium

Sí, nosaltres també.
Deuen ser els llibres/pel·lícules més comentats de la blogosfera, no?
Doncs ara també a can Tu, jo i l'Otis.
Com que avui no coincidim, les nostres opinions van per separat.

Maria: No volia veure la pel·lícula sense haver llegit abans el llibre, però al final una bona proposta de dissabte al vespre em va acabar convencent. Sense haver tocat el llibre ni de lluny, reconec que la peli em va agradar. Potser passa per sobre de molts temes diferents, i molt ràpidament, però en general em va semblar que estava ben quadrada.
Curiosament, diumenge, abans de Videocracy, van passar el tràiler de la segona part... la cosa promet.
Per cert, el doblatge en italià em va semblar encertat, també. Quina veu deuen tenir, en castellà i en català...

Carles: Jo ho vaig fer ben fet (:P). Primer lectura, després visualització. El llibre, boníssim, molts ja ho sabeu. La peli, bé, allò de sempre: millor el llibre. Com que ja em coneixia l'argument, no em vaig deixar sorprendre massa, tret per certes llicències que s'han pres per quadrar l'argument i no fer una peli més llarga (duració aprox. de 2:30h!). I vaig fer més de crític que d'espectador: el personatge del Blomkvist, fred i amb poca càrrega interpretativa. I aquest és un actor atractiu -que no guapo- com sembla que el descriu el Larsson? Ostres... quin cutis, per Déu! De la Salander, massa viscuda per tenir-ne 24... però força més creïble. Espero que amb la 2a si escarrassin una mica més.

Opinions per a tots els gustos. Ara, les vostres.

dimecres, 9 de setembre del 2009

Tardor

D'un dia per l'altre ha arribat la tardor. Bé, no del tot, però sí han baixat les temperatures, 10º respecte a la setmana passada.
Dissabte vaig sortir a fer turisme i quan vaig tornar a casa al migdia havia fet una suada de campionat, estava vermella del sol i em sobrava la roba.
Des de diumenge, en canvi, dormo amb la finestra tancada i tapada amb el llençol.
Així, de cop…
Aquest matí he sortit de casa amb màniga llarga, feia fred a l'estació de metro i fins i tot m'ha semblat agradable entrar en un vagó ple de gent...

Ja s'ha acabat l'estiu? M'ha passat volant.
Benvinguda, tardor!

dimarts, 8 de setembre del 2009

El "nen" pelut de casa

Pels que em coneixeu i m'heu sentit últimament, sabeu que l'enyoro moltíssim... després de dos anys de treballar a casa amb ell al meu costat tot el dia, és difícil estar lluny de la teva bestiola preferida.
(I de la teva parella, i de la família, i dels amics... però aquest post és per l'Otis!!!)


Abans que jo marxés va venir a casa l'Ana, companya de pis de la Mireia, fotògrafa de professió i molt aficionada als gats. L'Otis es va portar molt bé i va quedar així de guapo.
Us enllaço també la galeria de l'Ana a Flickr per si voleu veure més fotos.


dilluns, 7 de setembre del 2009

Coses sorprenents i amb diferència

Aquest cap de setmana he seguit amb la meva agenda cultural i turística: no podia marxar sense haver vist catacombes!

Vaig anar a les catacombes de San Calisto, a Appia Antica.

El camí per arribar-hi no és del tot senzill, però valia molt la pena! És impressionant, tot el que hi ha allà sota! Les de San Calisto són les més grans, calculen que hi ha uns 20 km de galeries!
La visita dura mitja horeta, se'm va fer curtíssima. M'hi hauria passejat una bona estona més.
No apte per a claustrofòbics!

Com que no es poden fer fotos, la imatge l'he agafat prestada del bloc de Locura viajes. Hi trobareu més fotos i una mica més d'explicació sobre les catacombes.

Junt amb les catacombes, i també en la línia religiosa però mortuòria (i una mica gore), quan va venir en Carles vam anar a veure la cripta dels monjos Caputxins de Via Veneto. Com que tampoc no hi deixen fer fotos i les imatges NO serien aptes per a tots els públics, us ensenyo una il·lustració de Viajes Morrocotudos que em sembla fantàstica, i que suavitza l'impacte.

diumenge, 6 de setembre del 2009

Videocracy

En un país en què l'únic interès dels nois és sortir a la tele, i l'única preocupació de les noies és convertir-se en velina i casar-se amb un futbolista, potser no és d'estranyar que el president d'una televisió privada acabi sent president del govern...

dijous, 3 de setembre del 2009

dimecres, 2 de setembre del 2009

Um filme falado


Fa temps que la vam veure... abans de començar a escriure el bloc i tot.
Recordo l'escena del sopar, amb totes les actrius assegudes a taula amb en John Malkovich, i cada una parlant en un idioma diferent i entenent-se, sense problemes.
Fantàstica torre de Babel.


Les hores de dinar a la meva feina són una cosa semblant, però a terra ferma i sense capità a taula!

Sopem?


Aquest ha sigut el meu sopar d'avui: un taglio de pizza de fior di zucca e acciughe de Sissini, una pizzeria del Trastevere, recomanada per la meva guia. MOLT BONA!

San Paolo fuori mura

Molt a prop de casa hi ha això:


És la basílica de Sant Pau Extramurs, la segona basílica més gran de Roma després de Sant Pere del Vaticà.
És gran, molt gran, àmplia, fosqueta, fresca, silenciosa, buida. I l'entrada és gratuïta.
El claustre, com veieu, és tot el contrari, una font de llum i de verdor.
A dins hi ha representats tots els Papes de la història. Només queda espai per 7 o 8 Papes més: diu la llegenda que quan ja no quedi espai per més Papes, s'acabarà el món.
Mmmm...

dimarts, 1 de setembre del 2009

Casa

Quan vaig a Figueres, vaig a casa.
Quan vaig al pis de Barcelona, vaig a casa.
Quan vaig al pis de Roma, vaig a casa.

És curiós, el concepte de "casa". Carrers familiars, ambients que fan sentir còmode. I una miqueta feliç.

diumenge, 30 d’agost del 2009

De prop



És fantàstic escapar un cap de setmana, veure la família, els amics, canviar d'aires, sentir la tramuntana, anar a la platja... i gaudir d'un bon concert del Jorge Drexler.
De prop. De ben a prop.


dijous, 27 d’agost del 2009

El Menú Turístic, o el seu eufemisme: el Menú Light

Florència, diumenge 16 d'agost de 2009.

Són passades les 14h, tenim gana i busquem un lloc per dinar... Després de desestimar-ne un parell, per una aparença entre dubtosa i excessivament turística, ens decantem per un petit restaurant, "carino", com en dirien els de la terra. Llegim la carta, un pèl abusiva, però és clar, estem prop del centre, i fins a cert punt, normal... Però topem amb la mirada sobre un paper, en taronja cridaner, on podem llegir: Menú light, 8€. Comprèn: un primer, de pasta, i un contorno, és a dir, un acompanyament. Les postres o el cafè a escollir. Les begudes, a part. Aquest és el que va agafar la Maria. Jo, una mica més golafre, veig el de 14€. Comprèn: un primer, a escollir entre lasagna o pasta, un segon, a escollir entre dos o tres plats. No inclou beguda, ni postres, ni cafè... Si sumeu, 8€+14€=22€... però, com és normal, teníem set. La Maria demana aigua mineral. Jo, una cervesa. I és clar, la salseta de la pasta està molt bona, i demanem pa: "el pa no està inclòs, seran 2€", ens comenta el cambrer... Ens mirem sorpresos, però acceptem. Demanem el compte: 32,5€! ostres... mmmm... 8€+14€+2€(el pa)+2€(l'aigua)+... sí, la cervesa, 66cl de Moretti, cervesa "normal" que al súper la trobes per no més de 2 eurets: 6,5€! Irritat, pregunto al cambrer si és correcte el preu de la cervesa: "És una cervesa gran!" em diu... "Sí, però és que al súper l'he comprada per 1,35€!" li responc. "Oh! però és que som al centre de Firenze! I hi ha llocs que pagaries això encara més car!"...

Primer error: Dinar de menú turístic.

Segon error: No fugir dels llocs on el preu de la beguda no està ni inclòs, ni a la vista.

Escaldats, vam estar tota la tarda amb l'emprenyada a sobre, potser alleugerida per les boniques vistes que ens oferia la ciutat des del Piazzale Michelangelo... I va arribar l'hora de sopar.... "Què fem? un panino o una pizza al taglio? Més que res, que no ens la tornin a clavar"... Havíem perdut la fe en l'oferta gastronòmica italiana, minada a base de preses de pèl...

Però, vet-ho aquí, algú va escoltar la nostra decepció i, de manera mística, ens va il·luminar, ens va guiar pel llarg túnel fosc de la reticència culinària turística i ens va mostrar la llum, prop del centre, un temple per al plaer gustatiu i olfactiu: "La Mangiatoia". Després de 10 minuts d'espera esperançada, gaudint del què ens deparava aquell sopar, vam seure, vam demanar, menjar, beure, riure i gaudir d'uns plats senzills, però exquisits. I per rematar-ho, postres, cafè i dos generosos xupitos de limoncello. 38€. N'hauríem pagat, de gust, més. Satisfets, vam fer les paus amb la ciutat i la seva gastronomia. No tot estava perdut.
Llàstima que l'endemà, dilluns, tancaven per descans setmanal... Ja farem una pizza al taglio.

dimecres, 26 d’agost del 2009

Il·lusions i desil·lusions

Em permeteu que se me'n vagi una mica l'olla?
És que sempre em passen pel cap coses d'aquest tipus (de taaaaaaant en taaaaaant), i normalment li dono la tabarra a en Carles, però com que no hi és... us ha tocat.
Per què ens decepcionen les persones?
Per què espero sempre molt més del que algunes persones estan disposades a donar?
Per què, tot i sabent-ho, em deixo desil·lusionar de nou?

Tot ve perquè, dos mesos després, segueixo fent de turista solitària... amb 3 plantons seguits per part de la mateixa persona, i un grup de coneguts nacionals de la feina que tampoc no han resultat ser amics. En fi...
Ja queda menys.

Gelaaaati (III)


Fa uns dies parlàvem de gelats... doncs avui en tinc un de nou: a Viale Ostiense 36 hi ha una gelateria molt petitona, sense cartell ni nom. Els gustos habituals, més algunes sorpreses: xocolata amb tabac, xocolata de Madagascar, xocolata amb cafè i avellana, alfàbrega amb llimona, ricotta, amb cítrics, xocolata blanca amb pinyons i mel... Jo he agafat xocolata de Madagascar amb pera sambuco, que si ho he entès bé, són figues de moro. I el pistatxo tenia una pinta........... hi hauré de tornar!!!!!

Un llibre


Una de les feines que estem fent aquests dies és la traducció d'una part d'aquest llibre.
Fins ara només l'havíem vist en pdf, però ara mateix tinc la versió anglesa en format llibre a les meves mans.
I em fa ilu.
No serà un super vendes, no sortirem als crèdits, ni el tindreu a les estanteries de casa, però serà un llibre i algun dia algú se'l mirarà i el consultarà. O criarà pols a la biblioteca. Però serà un llibre.

dilluns, 24 d’agost del 2009

Dret a pataleta

Doncs sí, això mateix. Avui he posat una reclamació.

Fa uns dies quan vaig anar a Ancona el tren Eurostar que vaig agafar no tenia aire condicionat. 3 hores en un vagó tancada, a tope de gent, ple de maletes, amb dues finestres minúúúúúúúúúúúscules...
El revisor ens va donar un tiquet i ens va dir que al cap de 21 dies podíem anar a l'estació a demanar que ens reemborsessin el 50% del preu del bitllet. Vaig esperar uns dies més i dissabte vaig passar per l'estació a demanar-ho.
L'inepte de la finestreta em va rebotre, d'entrada, i de morros, que com jo en tenia 10 cada dia i que no em podia fer cap reemborsament, que posés una reclamació i que el deixés en pau que ell només feia bitllets.
No puc descriure la meva cara de sorpresa, d'indignació, de ràbia... i les ganes de plorar que em vaig haver d'aguantar. Vas educadament a demanar una cosa i et contesten de mala manera, tractant-te d'imbècil i sense cap vocació de servei. Ni una mínima educació. Sembla que en aquest país no es pot ser educat. Deuen tenir "Borderia i mala educació" com a assignatura obligatòria a les escoles.

Avui he anat a una altra estació i la noia que m'ha respost no ha estat gaire millor. M'ha tornat a dir que no, que segons la màquina no tinc dret a reemborsament. S'ho ha mirat una mica més, m'ha repetit 20 cops que ella només ven bitllets i es limita a fer el que la màquina li diu (!) i que com a molt podia posar una reclamació, però que segurament no em serviria de res.

He posat una reclamació. Allà mateix i davant d'ella. M'ha hagut d'aguantar 10 minuts més.
Dret a pataleta.

Al cap de dues hores m'han trucat de l'estació per explicar-me que fa poc han canviat el funcionament de les reclamacions i que molts venedors de bitllets no saben que quan la reclamació té a veure amb un problema de condicionament del tren (no un retràs), en lloc d'un reemborsament s'ha de demanar un bonus: un tiquet que em servirà per fer un altre viatge en tren, en lloc de tenir els diners en metàl·lic.

No canto victòria perquè aquest bonus me l'han d'enviar per correu, i no sé quant de temps pot trigar en arribar. Potser ja hauré tornat a casa, o no tindré temps per agafar trens. Però estic per imprimir la nova normativa i portar-la al noi de dissabte ;)

El que em sap greu és que, treballant de cara al públic, no facin el més mínim gest d'atendre't. Ni bé ni malament, l'única cosa que sembla que interessa és tocar la moral i treure's de sobre la gent com més de pressa millor. I tant li fa si tu hi vas amb un somriure o amb una metralladora...
La reclamació l'he posada amb un somriure d'orella a orella, com no.

Aprofito també per comentar... quina vida més trista, no? Que la màquina no sigui un estri d'utilitat per a l'home sinó que l'home només pugui fer el que li diu la màquina. Quina feina que tenen, aquests dels trens. Jo, al seu lloc, canviaria de feina ben ràpid.

"Carmen" a les Termes de Caracalla



(Carles): Vaig arribar un divendres a Roma... L'endemà, primera cita amb la cultura. Òpera a les Termes de Caracalla. "Carmen", de Georges Bizet, l'obra en qüestió. I amb la complicitat de la Laura i l'Andrea, les entrades.
Quatre actes, desenvolupats al llarg de 3h45m. Va valer la pena, la nit era fantàstica i les calors de l'estiu ens van donar certa treva. L'única pega, l'obra en francès i, si te'n volies assaventar de què anava, t'havies de comprar el llibret de 10€... No hauria estat malament instal·lar un parell de grans pantalles amb els subtítols en italià.

(Maria): I prohibir les llanternetes entre el públic!! Fa molt fi portar el llibret o haver-lo imprès d'internet, però si el públic és a les fosques, la llanterneta per poder llegir... molesta!!!

dissabte, 22 d’agost del 2009

Vacances?


Ara que quasi tots esteu de vacances, us volia ensenyar un cartell que vam trobar a Florència amb el Carles que coincideix exactament amb les meves vacances d'aquest any.

I una mica de música...



Carta i sopar

Ahir vam sopar amb la Raquel i l'Albert a un restaurant a prop de Fontana di Trevi. Me'l va recomanar la Maria, que també ha estat a Roma aquests dies.

Segur que els dies que hi va anar la Maria amb els amics va ser diferent... però ahir... potser perquè era divendres, potser tenien algun problema.... Vam fer cua 20 minuts, vam seure dins, vam esperar 40 minuts que arribés la carta, 20 minuts a que ens prenguessin la nota, i llavors tot molt bé. Els spaghetti molt bons, el vi també.

De la carta no en vull fer comentaris. S'agraeix que la tradueixin, però potser s'ho haurien d'haver mirat una mica més.
I la guinda... la gràcia italiana. El compte va trigar en arribar, sumat en un full de llibreta, amb un 15% de recàrrec pel servei, i la suma arrodonida a l'alça. Graciós, no? Doncs no em vaig poder reprimir i me'n vaig anar a la caixa a demanar lo scontrino fiscale. Quina barra!
Ells hi guanyen igualment, però com a mínim el nostre sopar el declararan a Hisenda.

divendres, 21 d’agost del 2009

Preestrena amb Lars von Trier



Ahir, i novament amb una oferta exclusiva del Club Català de Cultura (Tr3sC per als amics), vaig anar a una preestrena: "Antichrist", del Lars von Trier...

Escric aquest post sense haver-la paït encara... Potser millor així.

Bella? Atraient? Fastigosa? Repugnant? Sincera i honesta? Segurament, aquests i altres adjectius que li pugui donar, tindrien cabuda i serien certs...
És possible que molts no l'aneu a veure, fareu ben fet. I és possible que molts sí l'aneu a veure. També fareu ben fet.
No puc ser més clar sense posar-me a parlar de la pel·lícula, de la majoria d'escenes que, per impactants, m'han deixat sec. Moltes de precioses, belles, fent ús de l'slow motion i del blanc i negre. Altres, de fastigoses, repugnants, amb uns colors massa vius i creïbles, escenes molt crues que m'han obligat a tancar els ulls per perdre'm el fotograma més bèstia que no he vist en la meva vida (però sí em vaig poder imaginar, i que, segurament, és molt pitjor)...
Escric i faig meva la frase final d'una crítica del Sergi Sànchez, de Fotogramas: "Anticristo ofrece una experiencia irrepetible para aquellos espectadores que no se sientan intimidados por las imágenes que asaltan la cabeza de un cineasta que bordea la locura y no tiene ningún pudor en compartirla con sus congéneres",

dijous, 20 d’agost del 2009

La mania dels llocs alts


La Maite deia un dia que no entenia aquesta mania que té la gent de pujar als llocs alts de les ciutats.


Doncs... nosaltres som maniàtics.
Ens agrada pujar, veure la ciutat a vista d'ocell, ofegar-nos per les escales de cargol, sentir les campanes sobre el nostre cap i veure el cel i els núvols i els ocells que volen de més a prop. Ens agrada veure la gent com a formiguetes, petits, petits, petits i distants. Ens agrada allunyar-nos del terra, i surar, durant una estona. Sentir vertigen, xafardejar teulats, envejar les terrasses. Veure-ho tot des d'un altre punt de vista.


Les fotos són des del campanar de Giotto i des de piazzale Michelangelo a Firenze.