dimecres, 26 d’agost de 2009

Il·lusions i desil·lusions

Em permeteu que se me'n vagi una mica l'olla?
És que sempre em passen pel cap coses d'aquest tipus (de taaaaaaant en taaaaaant), i normalment li dono la tabarra a en Carles, però com que no hi és... us ha tocat.
Per què ens decepcionen les persones?
Per què espero sempre molt més del que algunes persones estan disposades a donar?
Per què, tot i sabent-ho, em deixo desil·lusionar de nou?

Tot ve perquè, dos mesos després, segueixo fent de turista solitària... amb 3 plantons seguits per part de la mateixa persona, i un grup de coneguts nacionals de la feina que tampoc no han resultat ser amics. En fi...
Ja queda menys.

5 comentaris:

Kudifamily ha dit...

Perque les persones amb un cor tan gran com el teu estan destinades a desilusionar-se sovint, ja que els costa trobar gent com elles.

Val més estar sola que mal acompanyada... i pensa que aquí hi ha gent que sí que ens delim per veure't i que sí apreciem tot el que ens dones.
Un petonàs, guapa!

manah-manah ha dit...

Com sempre, aquesta família de figuerencs em treuen les paraules de la boca, els pensaments del cap i els sentiments del cor.

Maria, si ha de semblar un accident...

la divina ha dit...

Ells s'ho perden, Maria... I, mira, així pots guadir Roma al teu ritme i d'una forma més íntima :)

Maria - un altre cop treballant ha dit...

Molts petonets a tots.

Algú vol venir a sopar amb mi? Al final hauré fet un estudi de gelateries fantàstic, però el de pizzeries jo sola no el vull fer...

anna ha dit...

mmmmm.... gelat!!!! i pizza!!!! Jo vindria corrents a sopar amb tu... (llàstima que l'avió avui no em vol venir a recollir...)

ja queda poquet! Aquest cap de setmana ens veiem per figueres! Que ja en tenim ganes! (ni que sigui un momentet...)

Un petó!