dilluns, 27 de desembre de 2010

Tenia un deute

Diguem-ne deute, diguem-ne entrada pendent...

I aquesta entrada pendent era fer-li una mica de promo a la meva modista :)
I per presumir de vestit, com no.
Perquè les recomanaciones de les amigues són fantàstiques. Perquè ens hem entès molt bé, perquè va captar de seguida que no seria un vestit convencional, i no li va fer por.
Perquè em vaig poder triar i remenar la tela, la forma i el disseny i perquè el resultat és genial... Perquè va mimar els detalls (imatge esquerra) i jo vaig poder mimar els meus, de detalls (imatge dreta)...
Moltes gràcies, Glòria!!

Podeu veure tot de creacions seves en aquesta pàgina, i també en aquesta altra.

divendres, 24 de desembre de 2010

Nadal

El nostre Nadal és petit, petit, petit... tan petit que cap en una lleixa* del menjador i es barreja amb les fotos, els nuvis, les bromèlies i un infiltrat de xocolata...




Us desitgem molt bones festes!!!


I que en el 2011 aconseguiu tot allò que us proposeu!!!






* altrament dita estanteria en català estàndard

dimecres, 22 de desembre de 2010

L'ombra del Maligne



L'ombra del Maligne és llarga... i arriba a tots els racons.

dilluns, 20 de desembre de 2010

Quan es tracta de col·laborar...


... no hi ha qui ens pari. 7 milions d'euros. I la recaptació encara no s'ha tancat.



Us recomano l'experiència. Si teniu algun dels centres a prop, feu de voluntaris de La Marató i responeu al telèfon (o feu de runners, de validadors, de caps de taula, etc.) . Vaig rebre trucades... de província de Barcelona, però també de Girona, de Lleida, alguna de Tarragona, d'Andorra i, fins i tot, de Mallorca. I tots tots tots tots tots tots estaven contents de col·laborar i de trobar algú a l'altra banda del telèfon.

dijous, 16 de desembre de 2010

Costa Rica en imatges (I)

I mentre no ens decidim a redactar una crònica del viatge... us avancem unes quantes fotos.


dilluns, 13 de desembre de 2010

Ja som aquí!

Sembla que el jet lag va passant i que anem reprenent les nostres rutines habituals. Tot ha anat molt bé, us farem un resum del viatge (i de les fotos) ben aviat.

¡Pura vida!

dissabte, 27 de novembre de 2010

.... de colores...

Perquè a aquestes hores som a dins d'un avió, estrenant la nostra lluna de mel.




No ens ho tingueu en compte, tornarem amb moltes fotos, una pila d'històries, una mica més morenos i menjats pels mosquits, d'aquí a uns dies.



(i ens perdem el resultat de les eleccions, les valoracions, el Barça-Madrid, els 1000 resums del partit, possiblement el naixement del Nil...)

divendres, 26 de novembre de 2010

Cinemes perduts...

La nostra petita secció cinematogràfica ha quedat molt desactualitzada... A veure si ho arreglem en un moment.
Nem a pams (no us espanteu...):



Origen: la vam anar a veure fa mooooooolts dies, però s'havia quedat en el tinter. Bona trama, complicadeta, molt ben lligada, molt dinàmica, tot i que cal estar molt atent per no perdre el fil.
Dicaprio... a mi no em convenç, en general, en cap pel·lícula (És que la cara de nen no li canviarà mai??). Però s'ha de reconèixer el mèrit que té a Origen.













Pa negre: Primer de tot... s'ha de veure en català. Si no, no té gràcia.
Segon: Quins nens més tremendus! Quin parlar més autèntic! Quina història més dura! Quines imatges més cruels!
Un pel·liculón!!!
Em quedo amb ganes de llegir el llibre de l'Emili Teixidor.











Los seductores: Típic entreteniment francès. És una pel·lícula simpàtica, un punt còmica, per passar la tarda. La Vanessa Paradis demostra, una vegada més, que per tenir èxit no cal ser perfecta (i si no, mireu-li les dents).
És molt gran la imitació del ball de Dirty Dancing.














Herois: Els nens també estan tremendus, quasi al nivell dels de Pa negre. La història és convincent, tot i que rellisca en algun punt, especialment geogràfic (un pantà a tocar d'un poble de platja? Com?).
La música és molt xula, porta molts records d'aquella època: les bicis BH, les cabanes al camp, les joguines que tots vam tenir... Prepareu els mocadors!!

Menció "especial" per la Santolaria: interpretació terribilis, absolutament insulsa. I el Brendemühl no està al seu nivell habitual...












Last but not least, Caza a la espía: una història d'espies, sense gaire acció, sobre Estats Units i la guerra de l'Iraq.
Em sembla extremadament positiu que comencin a sortir, en format pel·lícula i seriosa, opinions crítiques amb la guerra. És basada en fets reals, en els llibres que van escriure el matrimoni protagonista.
En algun moment se'm va fer una miqueeeeta lenta, però en Sean Penn sempre és un tret segur, en una pel·lícula!








divendres, 19 de novembre de 2010

Hi havia una vegada una nena...


Tal com han fet l'Assumpta, en Ferran i en Garbí i altres blocaires, us ensenyo com era jo de petiteta:
això és al pati de casa dels meus pares, i per la fila que faig no crec que tingués més de tres anys, potser quatre. No recordo quina trastada devia estar fent, per tenir les mans al cap... o potser és que em queia la gorra...
Les punxes que es veuen darrere meu són d'una palmera, que amb els anys va créixer tant que amenaçava amb engolir la resta de plantes del pati i la van acabar tallant. Les parets ara són de color verd, i el terra és de rajola clara...

Ara que hi penso... aquesta foto deu ser de la mateixa època que aquesta altra...

dimecres, 17 de novembre de 2010

Votem

Aquest any votem per correu... i no sabeu com n'és de divertit:



tinc al meu davant una petita muntanya de butlletes de partits que no havia sentit anomenar mai, d'aquells que no surten mai a les notícies gràcies a la llei contra la que protesten sempre els periodistes...



Entre els escons en blanc, els pensionistes en acció, els pirates, els humanistes i els dels animals...




També us volia ensenyar el pilar de X inacabat sense folre ni manilles (ara que els castells són un bé immaterial de la humanitat) que estem fent a casa amb la propaganda electoral.
Personalment, m'he proposat no obrir ni una sola carta. Total, per moltes promeses que facin al final faran el que voldran igualment...
Malaguanyat paper!

dijous, 11 de novembre de 2010

Properes activitats de Children of Africa


A la barra de la dreta teniu penjats els dos propers actes benèfics de Children of Africa:

A Barcelona, un sopar espectable el 26 de novembre,
i a Figueres, un dinar el 12 de desembre, a més d'una exposició al Cafè dels Tints.

Els beneficis obtinguts es destinaran a la construcció d'un dispensari a la ciutat de Tsunza.

dilluns, 8 de novembre de 2010

Flors



Hi ha gent que té unes mans i una traça espectacular i aconsegueixen fer meravelles com aquestes. Amb una senzilla cerca de "felt flower bouquet" a Google trobareu més exemples d'aquest tipus de flors i llocs on comprar-los, com no.
I si voleu perdre la tarda, entreu a Esty.com i trieu i remeneu entre els milers de milions d'artesans que s'hi anuncien. Controleu la targeta de crèdit, eh!

Però jo ho havia de provar...


Aquest, i un de molt similar, van ser els rams que vam regalar a les nostres mames el dia de la festa del nostre casament. Les reaccions?...

divendres, 5 de novembre de 2010

El negoci de casar-se (VI)

O bé... 1000 maneres de quedar malament.

Quan una empresa ofereix un servei, pacta amb el client una sèrie de condicions. A l'hora de prestar el servei a la pràctica, ho ha de fer d'una manera concreta i respectant les condicions pactades anteriorment amb el client.
Si has pactat amb el teu càtering dues hores de barra lliure, amb una determinada quantitat de beguda i unes determinades marques, no s'hi val a reciclar les ampolles de l'últim casament i després desaparèixer.
Si has pactat, verbalment, que el lloguer de la finca és X, no s'hi val despertar-se a última hora i decidir que vols Y.

Aquesta mena de tonteries fan que, malgrat que el servei sigui excel·lent en altres sentits, un s'endugui un regustet amarg... i, per descomptat, que recomani precaució als amics o potser, fins i tot, que desaconselli aquestes empreses...

És que sempre s'ha d'estar a l'aguait...

dimarts, 2 de novembre de 2010

Arròs

A les primeres festes al pis de Concell de Cent, sempre hi havia algú que treia un collaret o un penjoll i jugava a fer el pèndol. Si es mou en sentit circular, és una nena. Si es mou recte, serà un nen (o era al revés?). I es fa tantes vegades com calgui fins que el pèndol deixi de moure's... i això vol dir que, quan "siguis gran", tindras tots aquests fills.
Més d'un cop i de dos, o potser fins i tot la primera nit, hi vam jugar i tant a en Carles com a mi ens sortia el mateix: el pèndol no es movia. Es quedava quiet. Parat. Clavat.

Anys després, hem descobert un dels possibles motius: benvolguts tots, ens hem casat "dos cops", i en cap dels dos no se'ns ha tirat arròs, símbol de fertilitat i prosperitat.

dissabte, 30 d’octubre de 2010

Alegria

Quan li vam demanar a l'Arnau si ens volia tocar les nostres entrades a la cerimònia del dia de la festa del nostre casament, va fer uns ulls com uns plats. Sorprès (i creiem que afalagat), va agafar l'encàrrec i, després d'interrogar-nos un dia -després d'un magnífic sopar- quins tipus de cançons i músiques ens agradaven, el resultat no podia ser més personal i fantàstic.
"Play the game" de Queen, per a mi.

"Alegria" d'Antònia Font, per a la Maria.


Tot, és clar, sota el meravellós segell de l'Arnau al piano. Marca de la casa.

Per cert, que també em va acompanyar a mi i a les noies de la coral en la interpretació de "Cert, clar i breu" de Mishima... Per recordar!



Gràcies, Arnau!


ps: no podem deixar passar l'ocasió sense fer-li una mica de publicitat http://www.jazzadlimitum.com/

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Sense paraules

Aquests dies ens hem limitat a posar música, i a explicar poca cosa de com va anar el dia 16.

Es fa difícil d'explicar... són moltes emocions concentrades. Moltes hores de feina que finalment surten a la llum. Molta gent que es desplaça única i exclusivament per estar amb tu. Molt de sentiment. Molta, però que molta tramuntana...

És complicat, són massa coses. Les hores volen. Fas tants petons i tantes abraçades que, si els haguéssis comptat, entrarien com a xifra rècord en els recomptes de l'altre dia.

Potser la paraula que repeteixes més és Gràcies. Gràcies per venir, Gràcies per acompanyar-nos, Gràcies per fer que aquest hagi estat un dia tan fantàstic.

Després de tot, et queda el regust dolç de veure que tot ha anat bé. I una petita sensació de buidor... o potser d'alleujament. No sé a què dedicarem ara els caps de setmana...

dissabte, 23 d’octubre de 2010

Mitjons




Amb tot el carinyu de l'Esther. Moltes gràcies, bonica!

dilluns, 18 d’octubre de 2010

El negoci de casar-se (V)

No voldria ser impertinent, ni donar-vos massa detalls sobre les qüestions numèriques del nostre casament... però potser alguna pinzellada... així per sobre...

Al final hem confirmat números, som 129 grans i 7 nens. Tota una gentada!

El que havia de ser una celebració discreta han acabat sent 4 dies de casament: 1 berenar a Canet, 1 dia a l'ajuntament i 2 dies de festa. Tot el que ens hem pogut "estalviar" fent les coses nosaltres, ho hem reinvertit en multiplicar els dies de celebració, en els àpats i en l'allotjament dels convidats.

Tenim els nostres vestits. Són molt bonics i fets a mida. I no ens han costat un ronyó, perquè no calia que fossin de cap lloc concret. Volíem estar guapus i prou. Amb la nostra perxa... ;)
(No diré xifres, però).

Hem vist en alguns fòrums d'internet que hi ha núvies que dediquen entre 200 i 300 € a la perruqueria del dia D. El dia 2, la meva perruquera em va fer un recollit moníssim i em va maquillar per 50 €.

Les invitacions són de fabricació casolana i impressió en impremta professional. Més econòmic impossible. Igual que el detall.
El nostre detall de bodes ha anat destinat a una ONG. Estic segura que ells n'hauran fet un bon ús, i que els nostres convidats n'estaran contents.

Els nostres fotògrafs han estat els nostres cosins. Em sap greu pel gremi, però en plena era de la fotografia digital, no ens va semblar necessari. Les nostres fotos seran absolutament personals i diferents. No haurem fet ni poses ni res. Seran espontànies. Nostres.


Les despeses en floristeria han estat 0. 0, de veritat. Per al nostre casament no ha mort ni una sola flor. En canvi, puc afirmar que he fet a mà un total de 76 flors que han decorat 18 taules i han format el meu ram i els rams que hem regalat a les mares (amb la col·laboració a les tisores del nuvi!).





(Amb tot això no pretenem censurar ni criticar les opcions que altres han triat. Respectem les opinions de tothom, però defensem la nostra tria personal i, sobre tot, la capacitat de decidir i no deixar-se portar per tot allò preestablert).

diumenge, 10 d’octubre de 2010

Pa!

Farts de comprar pa que al cap de poques hores pot utilitzar-se com a arma assassina, i per estalviar-nos algunes excursions a la fleca bona, vam decidir aprofitar l'oferta d'una coneguda cadena de supermercats de baix cost per fer-nos amb una panificadora.


I què n'hem de dir... doncs Visca la Panificadora!!!!!! En tres horetes, ella et pefuma tot el pis amb aroma a pa, amassa, lleva, torna a amassar, i cou un pa ben bo, que dura uns quants dies i és gustós. Aquestes són les proves gràfiques dels resultats:









I la satisfacció de fer-te les coses a casa... no cal que ni que la mencioni, no?

dijous, 7 d’octubre de 2010

La marató

No, no és que ara vulguem començar a córrer... és que aquest any he arribat a temps a les inscripcions del voluntariat de La Marató de TV3, que està dedicada a les lesions medul·lars i cerebrals adquirides.

Si voleu fer-vos voluntaris... feu clic aquí abans del 14 de novembre.

dissabte, 2 d’octubre de 2010

Marxa nupcial

És dissabte, 2 d'octubre de 2010.
No sonarà la marxa nupcial.
Ni repicaran les campanes.
Cantarà una coral.
La regidora ens donarà la benvinguda.
Parlaran, parlarem, ens posarem els anells, signarem.
I estarem casats.



No portarem barret de copa ni vel... però estarem igual de guapus que amb aquest atrezzo que ens van regalar la Kudifamily.

dimecres, 29 de setembre de 2010

Nosaltres no fem vaga... i el missatger tampoc

Això mateix: nosaltres no fem vaga. Perquè no entenem ben bé per què se n'ha de fer...

Perquè el primer que veiem de la vaga és això:



cotxes i cotxes i cotxes embussats i pitant a les 8 h del matí.


Per sort, el missatger tampoc no ha fet vaga i hem rebut això:




Ve de molt lluny, des de New Haven, i porta imprès un munt de carinyu i... els autògrafs de tots els Manel!!!

Moltes gràcies, Dani i Míriam!!





dimarts, 28 de setembre de 2010

La Juani

No he vist la pel·lícula i alguna cosa em diu que no seria ben bé del meu gust... però la cançó sí m'agrada. Perquè, en el fons tots i totes devem tenir alguna cosa de Juani.


divendres, 24 de setembre de 2010

Així treballem

Aquests dies que estic sense ordinador de sobretaula, treballo amb el portàtil, una còpia en paper de la feina que estic fent... i ell, clar.

(es veu prou bé per ser una foto del mòbil...)

dimecres, 22 de setembre de 2010

Simon's Cat: In the box

És tremendu, en Simon. Ara, amb botiga virtual i tot!

dilluns, 20 de setembre de 2010

El negoci de casar-se (IV)

Reprenem aquesta secció, que feia dies que teniem abandonada, per abordar una qüestió que sembla inherent i d'obligat compliment en tots els casaments.


Què és un comiat de solter? Doncs és una festa amb els amics prèvia al casament. No sé quin origen té, però totes les seves connotacions em resulten negatives: festa, ridícul, disfressa, vergonya, pits i objectes fàl·lics de plàstic, stripper, alcohol... A més, com a festivitat obligatòria que és, sol costar molts diners als amics i se sol recordar èpicament amb totes les seves batalletes.

Per fortuna, aquest costum sembla que ha anat canviat i ara un comiat de solter pot ser conjunt, pot ser una festa en un chiquipark, pot ser una activitat al Museu de la Xocolata, o pot ser un bany a les termes amb els amics i un fantàstic sopar. Sense ridículs, sense disfresses, sense pits i objectes fàl·lics de plàstic. Amb la millor de les companyies, amb tranquilitat i sense vergonya.

Moltes gràcies nens!!!!!

divendres, 17 de setembre de 2010

La foto misteriosa

Avui us ensenyo què és en realitat la foto misteriosa:


És l'originalíssima textura del meu anell de compromís.

Jo que no sóc gaire d'anells li vaig fer uns quants comentaris graciosos a en Carles quan començàvem a parlar de casar-nos... i devia sonar prou convincent, perquè el dia que vam decidir que sí, que ens casàvem, em va regalar un anell. No estàndard, sense pedretes...
És d'or i plata, de textura rugosa i pintada, gruixut... absolutament diferent.

Gràcies amore!

dijous, 16 de setembre de 2010

Ella, intel·lectual. Jo, de teletubbie!

Com alguns ja sabreu, o ho haureu vist, som mediàtics!
Tot va començar fa uns mesos, amb una trucada de la UPF a la Maria arrel del màster que va fer l'any passat... Si esteu atents, aquests dies per TV3, la veureu en algunes franges publicitàries...
Jo, una mica envejós, vaig aprofitar una notícia que em va passar ella del Club Tr3sC... Buscàven socis per al nou spot publicitari... No vaig dubtar gaire (em vaig sorpendre a mi mateix, fins i tot!), vaig anar al càsting i em van agafar! Eus ací el resultat...



(i si no, per la tele, compartint fama mediàtica amb la Maria!).

En fi, els autògrafs, després... i en fila ordenada! ;)


ps: si voleu saber més de la directora de l'spot, podeu fer el xafarder per http://www.myspace.com/lyonaize

dimecres, 15 de setembre de 2010

Autorretrato

O de com un joc de miralls, uns marcs, un mantón enorme, uns vestits senzillíssims però espectaculars, o uns quimonos, poden formar part d'un espectacle de flamenc. O de com un espectacle de flamenc et resulta tan emocionant i intens que acabes picant de peus a terra com si sabessis fer zapateaos.




Hi serà per poc temps, per tant: no us perdeu l'Autorretrato de María Pagés. Tremendu.

dilluns, 13 de setembre de 2010

Què és això?

Avui, de forma excepcional i sense que serveixi de precedent, copio la fòrmula que proposa periòdicament l'Assumpta i us pregunto...

Algú sap què és això?


dissabte, 11 de setembre de 2010

Que tingueu molt bona Diada

I per compensar la cançoneta de l'altre dia... avui, en Roger Mas musica Verdaguer.

Que tingueu una feliç Diada.

dijous, 9 de setembre de 2010

El de Solsona

No és representativa de la seva música, però si la canta ell em prenc la cançó seriosament.


dilluns, 6 de setembre de 2010

Otis viatger (XII i XIII)

Ostres, Otis, això és un no parar!! Amb prou feines deus tenir temps de passar per casa a canviar la maleta!
Em tens intrigada, com t'ho fas perquè no et trobem mai a faltar? De seguida que sortim per la porta, aprofites per marxar tu també???





















Haurem d'acceptar que de diners no en necessites... deus guanyar un bon sou, a algun lloc que desconeixem. Fins i tot esquies! I amb força estil, per cert!






Altres "escapades" del nostre gat:
Moscou
Colòmbia
Bergamo
París
Eslovènia
Praga i Canadà
New York i Oporto
Ecuador
Vilnius

divendres, 3 de setembre de 2010

Qui som

Fa uns dies, en Xexu, a partir d'un post de l'Anna Tarambana, proposava de fer un post a partir de qualsevol petita anècdota diària, a tots aquells que escrivim per aquí amb una certa assiduïtat.
Nosaltres no sé si entraríem ben bé dins de la categoria de blogaire 24/7, potser una versió de blogaire a mitja jornada ens aniria millor... De tota manera, ja fa una bona temporada que escrivim, i en parlem, anem fent tots dos en col·laboració i la frase "Això ho hem de penjar al bloc" cada cop resulta més habitual.
El nostre jo blogaire es va despertar per últim cop ahir al voltant de les 23h...

Us explico: com que a mitjans d'octubre tenim un casament (i no és el nostre), vaig estar rebuscant entre els vestits dels últims casaments... per veure si puc reciclar alguna cosa. I, entre posar, treure, buscar, barallar-me amb cremalleres que ja no pugen, etc... l'Otis va tenir la santa gràcia de fer això:


Immediatament em va venir al cap el post de la Rits que vaig llegir ahir. El seu Puck amaga les peces de roba interior... el nostre Otis no pot triar cap més altre lloc del llit per aposentar-se que una faldilla neta, planxada, ben col·locada i negra, la muntanyeta de roba arrugada del costat, no. Brrrrrrrrr.

dijous, 2 de setembre de 2010

Otis viatger (XI)

El nostre gat viatger aquest cop ha fet un salt... cap a Lituània! I s'ha convertit en senyal de trànsit (o alguna cosa semblant):







dimarts, 31 d’agost de 2010

Allò dels regals de compromís...

Quan vam decidir casar-nos, els passos previs no van estar exempts de certes "tradicions", com podria ser la declaració (meva o d'ella?) i els regals de compromís… Del que jo li vaig fer, ja us en parlarà ella, jo us parlo del regal que em va fer ella a mi. I amb això es resol l'Enigma que us vam presentar fa uns dies.

Des de fa uns anys, vaig per la vida sense rellotge. Un estiu me’l vaig treure i ja no me’l vaig tornar a posar (i això que tinc un magnífic rellotge que em van regalar els meus pares -quan em vaig treure el títol d’arquitectura-, i que em farà il·lusió posar-me el dia del casament). I clar, segons la tradició, la núvia ha de regalar un rellotge al nuvi… En el meu cas, per què? Es quedaria en un calaix, amagat… i seria una llàstima. Sort que tinc una futura dona ben espavilada i va estar barrinant què regalar-me (no hi estava obligada, però li feia il·lusió). Finalment, el passat dimarts 10 d’agost vaig tenir el plaer de volar-hi... Sí, el seu regal de compromís va ser un fabulós vol en globus! (al pack regal, hi incloïa la nit prèvia al vol en un hotelet de Santa Pau).



A més de 1000 m, el paisatge pren una nova dimensió... amb cava i coca, una altra... I amb el remat final d'un esmorzar de forquilla, ja no us ho explico!









Gràcies, guapa!