Quan va pujar vam veure que un noi l'ajudava a pujar les maletes, però no en vam fer cas. Un parent, potser?
Un cop a Roma Termini, sí que en vam haver de fer cas. Estava claríssim que aquella senyora no podia amb la maleta ella sola. I havia de fer transbord i agafar un altre tren per anar a Catanzaro!Quina estampa: la iaia amb la bossa oberta, buscant les ulleres, el bitllet de tren a la mà, la maleta al costat, amb cara de patiment i, òbviament, absolutament desorientada...
Ens vam oferir a acompanyar-la fins al seu tren. Ja ho havíem tingut clar tant bon punt vam agafar-li la maleta per baixar-la del vagó... La senyora anava repetint "Catanzaro, on és el tren de Catanzaro? A quina andana és el meu tren?". En Carles, arrossegava la maleta -al dia següent va tenir unes bones agulletes. Pesava com un mort!-. A mig camí, se'ns va acostar un personatge que es va oferir a transportar la maleta... La senyora, li va preguntar on era el seu tren... i el desaprensiu li va engegar que ja havia marxat! Com vam poder, ens em vam desempallegar, dient-li a la senyora que confiés en nosaltres.
Amb el bitllet de tren de la senyora als dits, vam buscar l'andana, i després el vagó, i després el compartiment. Fins a la seva llitera, la vam acompanyar!!!
Impressionats, de camí cap a casa, ens van venir al cap diverses reflexions:
Una senyora gran ha de viatjar sola i carregada d'aquesta manera? No té familiars que se'n preocupin, aquesta senyora? No hi ha ningú que la pugui acompanyar? Ha de dependre de l'amabilitat dels desconeguts per arribar al seu destí? I si nosaltres no arribem a ser allà, és normal que quedi en mans de desaprensius mentiders capaços d'enganyar a una velleta per aconseguir-ne uns pocs euros?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada