El Menú Turístic, o el seu eufemisme: el Menú Light

Florència, diumenge 16 d'agost de 2009.

Són passades les 14h, tenim gana i busquem un lloc per dinar... Després de desestimar-ne un parell, per una aparença entre dubtosa i excessivament turística, ens decantem per un petit restaurant, "carino", com en dirien els de la terra. Llegim la carta, un pèl abusiva, però és clar, estem prop del centre, i fins a cert punt, normal... Però topem amb la mirada sobre un paper, en taronja cridaner, on podem llegir: Menú light, 8€. Comprèn: un primer, de pasta, i un contorno, és a dir, un acompanyament. Les postres o el cafè a escollir. Les begudes, a part. Aquest és el que va agafar la Maria. Jo, una mica més golafre, veig el de 14€. Comprèn: un primer, a escollir entre lasagna o pasta, un segon, a escollir entre dos o tres plats. No inclou beguda, ni postres, ni cafè... Si sumeu, 8€+14€=22€... però, com és normal, teníem set. La Maria demana aigua mineral. Jo, una cervesa. I és clar, la salseta de la pasta està molt bona, i demanem pa: "el pa no està inclòs, seran 2€", ens comenta el cambrer... Ens mirem sorpresos, però acceptem. Demanem el compte: 32,5€! ostres... mmmm... 8€+14€+2€(el pa)+2€(l'aigua)+... sí, la cervesa, 66cl de Moretti, cervesa "normal" que al súper la trobes per no més de 2 eurets: 6,5€! Irritat, pregunto al cambrer si és correcte el preu de la cervesa: "És una cervesa gran!" em diu... "Sí, però és que al súper l'he comprada per 1,35€!" li responc. "Oh! però és que som al centre de Firenze! I hi ha llocs que pagaries això encara més car!"...

Primer error: Dinar de menú turístic.

Segon error: No fugir dels llocs on el preu de la beguda no està ni inclòs, ni a la vista.

Escaldats, vam estar tota la tarda amb l'emprenyada a sobre, potser alleugerida per les boniques vistes que ens oferia la ciutat des del Piazzale Michelangelo... I va arribar l'hora de sopar.... "Què fem? un panino o una pizza al taglio? Més que res, que no ens la tornin a clavar"... Havíem perdut la fe en l'oferta gastronòmica italiana, minada a base de preses de pèl...

Però, vet-ho aquí, algú va escoltar la nostra decepció i, de manera mística, ens va il·luminar, ens va guiar pel llarg túnel fosc de la reticència culinària turística i ens va mostrar la llum, prop del centre, un temple per al plaer gustatiu i olfactiu: "La Mangiatoia". Després de 10 minuts d'espera esperançada, gaudint del què ens deparava aquell sopar, vam seure, vam demanar, menjar, beure, riure i gaudir d'uns plats senzills, però exquisits. I per rematar-ho, postres, cafè i dos generosos xupitos de limoncello. 38€. N'hauríem pagat, de gust, més. Satisfets, vam fer les paus amb la ciutat i la seva gastronomia. No tot estava perdut.
Llàstima que l'endemà, dilluns, tancaven per descans setmanal... Ja farem una pizza al taglio.