Crònica dels primers dies

(perdoneu si faig faltes, tinc un teclat anglès....)

Intentaré ser breu, però els últims tres dies han sigut intensos!

No cal que us digui gaire res de la sortida del pis i el camí de l’aeroport....
El meu vol va sortir de Bcn amb 40 minuts de retràs, per començar amb alegria.
Un cop a Roma vaig recollir la maleta, van tardar una miqueta en sortir però la meva va ser de les primeres... però sense el candau que li havia posat per tancar-la. El van arrencar... o el van tallar.. No em faltava res, però vaja...
Vaig agafar un tren, el metro, i en un plis vaig ser al pis.

La Pilar m’estava esperant. El pis és el de les fotos. La veritat és que té detalls que estan molt bé... però el nivell de merda acumulada era molt important!!! Els propietaris són uns marranos de cuidado. Fa un parell d’anys que no hi viuen i tenien la nevera engegada, amb quatre dits de gel acumulats. I l’han repintat i ningú no l’havia netejat després de les obres. Imagineu. El pis és un entresol, exterior, amb vista al pàrking i a l’edifici del costat però amb força entrada de llum.

El primer sopar va ser pizza! “Da portare via” d’un lloc que hi ha a prop del pis. No estava malament, però el calzone estava massa cru pel meu gust i la massa era massa gruixuda.

Ahir... el primer dia de feina! Des del pis, en 15 minuts ens vam plantar a la FAO i el profe ens esperava a la porta!!! Ens han assignat un despatx a la zona dels traductors francesos. Està... brut, molt brut. Deu ser que entre italians i francesos el nivell de brutícia no millora. Ens han presentat a un munt de gent, molts dels quals madrilenyus!!!!! (de tendència una mica fatxa, per cert).
Ahir no vam treballar en tot el dia. Vam dinar a la cafeteria, que és com una mena de cacau bestial, self service, tonto l’últim, a cops de colze per agafar les coses.... jajajajajaja... però té una vista de Roma que caurieu de cul. Posaré fotos quan pugui.

Avui ja tenim el despatx disponible, estem apossentades, esperant que vingui el servei de neteja a fer una passada. Aprofito per explicar-vos coses mentre no ens donen feina.

Crec que, de moment, la cosa que m’ha resultat més xocant és adonar-me que realment sóc aquí. Crec que fins a ahir no ho havia acabat de processar. Veure’m a l’avió, arrossegant la maleta per un carrer desconegut, i despertar-me en un llit individual sense ell i sense l’Otis als peus... és estrany.