Audioguia

Per si no voleu llegir mentre feu turisme a Roma, us deixo aquest enllaç a les audioguies per a mp3 i ipod.

Avui he escoltat la del Colosseo, al davant del susodicho, i he flipat.

Només en anglès, em sap greu.

Macchiato, grazie.

Perquè aquí els cambrers són cambrers, professionals, com els d'abans.
El que posa el cafè a la cafeteria és una passada... de borde... i de ràpid! Imagineu 8 hores seguides davant d'una màquina de cafè, sense parar? I amb una plantilla de 2.000 persones, recordar què pren la gent normalment?

Doncs avui, el meu tallat, tenia dos cors.

Coses que un jefe no hauria de dir mai

Per aclamació popular... llistarem algunes de les coses que un jefe no hauria de dir mai.

-Aquest autònom és imbècil (cinc segons abans de trucar-lo per donar-li feina).

-Si el client no ens paga, no li farem cap més feina (cinc minuts abans de rebre un encàrrec nou i acceptar-lo sense haver cobrat l'anterior)

-El del departament X, són una colla d'ineptes, no són gens professionals, no saben el què es fan (just abans d'encarregar feina al departament X)

-Aquesta nena, una mica bleda, que no tradueix gaire bé (davant d'una becària, en referència a una becària anterior)

-No m'agrada la gent que no té ganes d'aprendre (en referència a una becària que just ha acabat el curs)

Va, va, més, més...

Addicció

De veure'l... 4 cops en un parell d'anys se'n deu dir addicció, no?

I ara, ho han fet amb mala fe i traïdoria, però, què us pensàveu, que me'l perdria?? Ni de broma! Ens veiem l'última setmana d'agost a Figueres!!

El vino que pagué yo, con aquel euro italiano, que había estado en un vagón, antes de estar en mi mano, y antes de eso en Torino, y antes de Torino en Prato, donde hicieron mi zapato, sobre el que caería el vino... Zapato que en unas horas, buscaré bajo tu cama, con las luces de la aurora, junto a tus sandalias planas....

Parlem una mica de feina...

Vinga, va, que ja porto quasi un mes aquí i laboralment no he criticat gens...

A veure, treballem en un servei de traducció format per 5 persones: el cap (que és el nostre profe del màster) i 4 traductors. 3 homes i 1 dona. Mitjana d'edat... 40. El jefe es jubila en un any i mig, i després convocaran oposicions per veure qui fa de jefe.

Segons el jefe, li interessa introduir el màxim de gent nova possible perquè el servei compti amb el número més ampli possible de recursos vàlids per al futur. En un primer moment, ho trobo molt raonable. Si sempre treballes amb les mateixes persones, arribarà un moment que aquestes persones no estaran disponibles, o es jubilaran, i no tindràs a ningú més per traduir. Però després... si ell es jubila l'any vinent... per què li interessa aplanar el camí del proper jefe? És l'últim bon samarità en un món de llops? Sóc extremadament desconfiada i no cal buscar-hi pèls?

Bé, anem a la feina... Els primers 10 dies van ser molt avorrits. Ens donen feines que no són ni urgents ni importants, perquè estem "en formació", no "en producció". Les nostres feines es revisen abans de ser definitives i, fins fa una setmana, no havíem rebut cap correcció. Deu ser la falta de costum, a mi si les coses no tenen un termini una mica proper em fan mandra... i entre la calor, la mandra, i que estem soles en un despatx allunyat de la resta d'equip espanyol, doncs hem estat els primers dies una mica "abandonades". Avui ha sigut mortal, dilluns, quina pesadesa!

I quan arriben les correccions... doncs la primera correcció va ser bestial. Digna d'una classe de traducció. Classe magistral. Les coses clares, els motius clars, les coses bones subratllades, les dolentes també. Chapeau. Crítica clara a les eines que es fan servir, a la inutilitat dels recursos que tenen i a la ineptitud del departament de terminologia. Ai, com diuen en castellà, en todas partes cuecen habas.

Pel que fa a la temàtica... doncs no són temes apassionants, fins ara. Informes. Vacants. Part d'un glossari. No sé si m'agradaria dedicar-hi la resta de la meva vida, però, per ara, està bé. Manté la nota positiva. Tornaré a fer balanç quan hagi passat un altre mes.

Scuderie del Quirinale

Aquesta tarda m'he amagat del sol a les Scuderie del Quirinale. Hi fan una exposició titulada "Scatti di Guerra. Lee Miller e Tony Vaccaro dallo sbarco in Normandia a Berlino", que són fotos de la Lee Miller i del Tony Vaccaro de la Segona Guerra Mundial. Algunes, curioses. Altres, molt crues.

L'edifici on fan les exposicions és molt xulo per dins, i la terrasseta dóna al davant del Quirinale, que és la residència del president de la república. No, del Berlusca no, del Giorgio Napolitano. En Berlusca és el Primer Ministre, no confonguem conceptes.

Doncs resulta que hi he anat just a l'hora del canvi de guàrdia. I desfila una banda de música, i soldadets, i passegen, i fan voltetes... Cada dia a les 18h durant l'estiu.

Pirates a l'Adriàtic

M'he banyat al mar Adriàtic, sí. I hi ha pirates!!

A la platja dei Sassi Neri a Sirolo, al costat d'Ancona, amb la Caterina i l'Stefano.

No sé quin títol hauria de donar-li

Tota la setmana m'ha estat trucant un número oculto al mòbil Movistar. No he coincidit mai amb la trucada, fins ahir al vespre.

-Sí?

-Hola cariño

-Hola?

-Cariño, ¿qué pasa? (to amistós)

-Ei, no sé qui ets.

-A mi no me hables en catalán o en valenciano, hija de puta (...)

Fi de la trucada.

Porta Portese

Començo a caminar, caminar, caminar... i no s'acaba mai! El mercat de Porta Portese és famós a Roma perquè, segons diuen, si t'han robat la maleta al llarg de la setmana és possible que les teves coses les venguin diumenge aquí. De parades tipus "Encants" en vaig veure ben poques... molta roba, moltes sabates, moltes bosses i un sol de justícia. Val la pena anar-hi ben aviat per viure'l amb tranquil·litat.

Turando(t)

Quan et diuen: "Vols venir al Liceu?", segurament, el primer que podries preguntar és: "Què hi anem a veure?", però si et diuen: "Per 10€, Turandot al Liceu?", respons: "Ostres, i tant!"...

Òbviament, un preu així et convida a gaudir sonorament de l'espectacle, perquè veure'l, el que s'entén per "veure'l" no seria el més encertat.
Tres actes d'uns 40 minuts i dos descansos de 25 minuts. Gairebé 3h d'espectacle, d'un gran espectacle. Amb un final diferent a l'habitual que, si més no, contribueix a allargar la vetllada més enllà de les 3h.

He de confessar que no en sabia res de l'obra, ni que un dels números més coneguts era el que havia sentit tantes vegades de boca del Pavarotti i que recentment vam sentir abans del partit on el Barça aconseguiria el seu triplet històric.

Una nit interessant, però que potser per gaudir-la plenament hauria de ser, o bé un entusiasta de l'art líric o bé algú a qui els diners no li fossin un problema.

"REbufa Planetes" o com fer màgia amb sabó

Aprofitant que vam regalar al meu germà i a la cunyá dues entrades per anar a veure l'espectacle de'n Pep Bou, vaig pensar que potser que els acompanyés, no fos cas que no hi sabessin arribar...
Màgia amb sabó, això és del que vam gaudir. Una hora i gairebé mitja més d'humor i fantasia i habilitat usant poc més de tres o quatre objectes (tubs de vidre, raquetes amb i sense cordatge, focus de colors i un polveritzador d'aigua) i algún preparat a base de Fairy(?), que ens van transportar a un món on les bombolles de sabó, que de petits ens havíem divertit fent, flotaven i es passejaven per l'escenari.
Crec que el clímax màxim el va aconseguir quan, després de diversos intents fallits, va construir una delicada escultura i la va fer girar com si d'un objecte amb motor es tractés.

Absolutament recomanable.

Notti bestiali

Avui he anat al Museo Civico di Zoologia a veure Notti Bestiali, un recull d'anuncis on els protagonistes són animals.

La veritat... m'esperava una anuncis una miqueta més divertits, però no ha estat malament.

El Museu de Zoologia és a Villa Borghese, al costat del zoo.

Aquest és, potser, l'anunci que més m'ha impactat:

Com impactant és també el transport a Roma: anada al museu, 45 minuts. Tornada, 1:10h, i fent un bon tros a peu...

La Luna ha 40 anni

Ara mateix Moby està tocant a Piazza del Popolo, per celebrar que fa 40 anys diuen els americans que van posar els peus a la Lluna. Ens ho creiem, o no?

Jo, amant de les aglomeracions com sóc, he optat per anar a la Festa dell'Unità, que és com una mena de Barraques però a l'italiana. Just al davant de la feina!!

La turista solitària ha estat sola uns quants dies però ara sembla que va agafant el ritme de la gent, de la vida social, de les coneixences... o poc a poc va habituant-se a fer les coses pel seu compte. Encara més.

A aquestes alçades no cal que confessi que em sento una mica sola i que m'enyoro molt, no?

Ahir amb la Cri i la Claudia a Piazza del Popolo vam veure les estrelles a través dels telescopis mentre un bon home ens explicava què estàvem veient. Avui, les opcions eren dues: celebrar l'aniversari d'una noia que fa cinc dies que conec o afegir-me a la multitud que deu omplir el Popolo ara mateix. He triat l'opció tranquil·la. Potser em sabrà greu no haver vist a Moby de gratis, però la bona xerrada, les cerveses i les rialles amb gent que no fa ni cinc dies que conec ben bé valen la pena.

Bona nit!

De nit

Perquè de nit és encara més espectacular que de dia.

Freni e Frizioni

Divendres passat ens van presentar tot de gent jove a la FAO (finalment!!!) i al vespre vam quedar per anar a fer "l'aperitivo" a un bar del Trastevere, el Freni e Frizioni.

L'aperitivo vindria a ser les tapes dels romans. Als vespres, en alguns bars, et cobren la beguda més cara però llavors t'ofereixen un bufet de coses fredes, pasta, arròs, amanides, cuscús, fruita... I amb la tonteria, acabes sopant pel preu de la beguda que t'hagis demanat. El Freni és petitet però el bufet és gran i reposen sovint. S'està millor al carrer, a la placeta que té al davant, al costat del riu, a l'entrada de tot el merder del Trastevere.

Els meus companys de pis van marxar més aviat i jo em vaig quedar amb una madrilenya, un portugès, i dos iranians.

Crec que el problema de la FAO a l'estiu serà que tothom marxa de vacances, i la poca gent que estem coneixent d'aquí a no res se'n va i no torna fins a finals d'agost...

La classe

Doncs jo no podia ser menys i també he anat al cine :p

La veritat és que havia quedat amb una persona a qui fa uns 8 o 9 anys que no veig, i al final m'ha deixat penjada amb una excusa més que dubtosa :( Els meus companys de pis han desaparegut, i sola com una mussola, me n'he anat a passejar i a veure una peli a la fresca.

A Piazza Vittorio Emmanuele II fan 3 pelis cada dia, des de finals de juny fins al 6 de setembre. Avui feien un parell de pelis supercomercials infumables en una "sala" (a l'aire lliure, això de sala, sona raro), i a l'altra feien La classe.

A Bcn em vaig quedar amb les ganes de veure-la. És una peli francesa, que mostra una classe d'una escola dels suburbis. Barreja mala educació, amb els esforços del profe, els problemes de la immigració, l'organització de l'escola... Reforça la meva idea que mai no seré profe, perquè el que aguanta aquest profe, jo no ho podria aguantar ni de broma.

Què bons nens èrem nosaltres, en comparació amb aquests elements...

"Más allá de la duda"

Tot i no ser-hi ella, vaig decidir buscar-me un "plan" per al vespre... I aprofitant que feia dies ma mare hi insistia, vam anar plegats al cine... "Beyond a Reasonable Doubt", o com aqui l'han traduït "Más allá de la duda", va ser l'escollida.

Un remake d'un clàssic de'n Fritz Lang (no em faig el "culturetes", ho he buscat al Google), val a dir que, sense haver vist aquesta última -obra mestra segons molts-, la del 2009 resulta força interessant i entretinguda; tot i que no deixa de ser la típica peli d'assessinats, tribunals, intriga i girs inesperats...

Val a dir que hi ha una impactant escena en un pàrquing, una dona sola i un cotxe que, al meu pare i a mi, ens va deixar força entusiasmats... Segons el meu pare, des de "Bullit" no havia vist una escena amb vehicle tant impactant...

En fi i en resum, si us ve de gust, aneu-la a veure. Encara que sigui per anar a veure com cremen roda.

Vacanze bestiali

Ahir vaig trobar aquesta notícia al diari i no he pogut evitar anar a buscar la pàgina...
:-D



(que enyoro l'Otis no cal que ho digui, oi? amb la de gats que hi ha per aquí... i encara no n'he tocat cap!)

Pel forat del pany

Seguint amb la meva vida turística solitària, avui he anat a un lloc que m'agrada molt. De fet... a dos.

És curiós com canvia la percepció de les coses amb el pas del temps. El primer cop que vaig anar a la plaça dels Cavallers de Malta amb en Carles i en Sergio el camí se'm va fer eteeeeeeeeeeeeeeern. Avui he trigat 10 minuts escassos des de la feina...

I estava la mar de tranquil, no he hagut de fer cua per mirar pel forat del pany, no hi havia gaire gent als jardins dels tarongers, i el sol queia amb una força... (per això no hi havia gent, clar).

I des d'allà m'he arribat fins a la font de les tortuguetes. Una plaça super cuca amb una font igualment cuca.

Algú ve a passejar amb mi? Tinc ganes de comentar la jugada... i de sortir a alguna foto!!!

Pols i mobles vells

No sé quina idea teniu dels organismes internacionals, però jo me'ls imaginava diferent.

L'edifici on treballem és la suma de 3 o 4 edificis junts, d'època feixista, enganxats amb passadissos i escales i més passadissos i escales que acaben formant un laberint de 8 plantes. Allà on originalment hi havia patis interiors, hi han construït més edificis.

Tots els passadissos són iguals, color crema a les parets, portes de fusta fosca. Semblen passadissos d'hospital.

Els despatxos són petits, per a una o dues persones. Per sort, tots tenen finestra! El mobiliari és vell, molt vell!!! Alguns dels arxivadors deuen ser de l'època en què es va inaugurar l'edifici. Al despatx que ens han deixat, l'antic inquil·lí hi portava 20 anys i la pols acumulada indica un nivell de deixadesa molt greu per part de l'inquil·lí i també per part del servei de neteja. Ja fa més d'una setmana que ventilem, però encara fa olor de pols!

Llavors ja no cal que us comenti res dels lavabos, oi? No és que siguin bruts, però el nivell d'higiene tampoc no arriba al meu nivell estàndard... i com que tant les rajoles com les parets són de color crema...

Zanzara!!!

No sé si per romans o per tigres, els mosquits no ens deixen en pau ni un moment entre les 6h de la tardaa i les 9h del matí.
Tinc una quinzena de picades, concentrades entre els braços i la cama esquerra (sí, es veu que la cama dreta no és tan bona).
Les picades dels primers dies van agafar una mida i un color que feia por, grans, vermelles, dures i tan aviat picàven com feien mal. Ara ja dec estar mig immunitzada, i són normaletes... però quan veig un mosquit tremolo igual. Els endolls d'insecticida no sembla que facin cap efecte. L'única cosa que els espanta és la crema de "gerani citronela", que fa una olor molt forta de flors. Suposo que si te la poses com a perfum un dissabte al vespre abans de sortir, deu espantar mosquits i "moscardons", amb aquesta olor!

Les vistes des de l'altre costat

En portada

Com que tenim cimera del G8 a Itàlia (els helicopters no paren de donar voltes des de fa tres dies), els presis i els senyors importants d'aquests 8 paísos corren per Roma i per L'Aquilla (on hi ha haver el terratrèmol fa uns mesos, i on segueixen dormint amb tendes de campanya perquè encara no s'ha començat a reconstruir), doncs també han vingut les dones i els nens dels presis... i les nenes Obama s'han menjat un gelat a la que diuen que és la millor gelateria de Roma. I això, aquí, és notícia de portada!

Sin llaves

Hi havia una cançó de El último de la fila que deia alguna cosa com "sin llaves a las puertas de un instante estoy"... doncs nosaltres, les claus, les teníem, però el pany ha decidit que no obria. I no ha obert. Ens hem estat ben bé 2 hores llargues a la porta de casa esperant el propietari del pis amb un altre joc de claus... I al final ha resultat que no en tenia, i amb un tornavís i una mica de manya ha desmuntat el pany i hem pogut entrar. Mentre esperàvem, els mosquits ens han seguit devorant i nosaltres hem devorat un gelat. Quin dia...

La turista solitària

Heu viatjat mai a algun lloc per tancar-vos a un hotel? O en un apartament? Heu dedicat els dies al "dolce far niente" sense explorar la ciutat que us acull?

Jo, personalment, m'hi nego.

Per això, aquesta tarda, he començat la meva ruta turística per Roma. Sense presses.

Sortint de Termini, he anat caminant caminant, fins que m'he trobat envoltada de carabinieri i de cotxes oficials. Em temo que he tingut als senyors del G8 ben a prop.

Caminant caminant, m'he pres la meva primera granita di caffè davant del Pantheon. He badat per allà una estona. I caminant caminant, he trobat un autobús que m'ha acostat al metro que m'ha portat fins a casa.

Primers àpats

Ara no us explicaré el menú de cada dia ni molt menys, però sí que us ensenyaré les cosetes especials que vagi trobant per aquí...
Ahir al vespre vam sopar amb amics del Dario i la Pilar al Centro Storico, a un lloc que es diu La Campana. Fan cuina tradicional, és a dir, pasta i guisats de carn i de peix. No estava malament, però segur que trobarem algun altre puestu millor... de moment, el podem incloure a la llista de recomanats, però no imprescindibles.
D'antipasto, d'entrant, vam menjar carciofi alla giudia i fior di zucca (atenció que la fior di zucca anava farcida amb mozzarella i després arrebossada... mmmmm).

(tot light, eh! De fet, m'ha costat hores digerir la carxofa fregida... i mira que era bona)

Una habitación con vistas

Aquesta és la vista que tenim des de la cafeteria de la FAO. Des d'un costat de la cafeteria...

Prometo fer-ne una de nova on no surti tanta barana :-D

Informe meteorològic

És el meu quart dia a Roma i, meteorològicament, tots han sigut iguals: matí de sol i xafogor, al migdia comencen els núvols, tarda de llamps i trons i pluja i pedra, i vespre més fresc i tranquil. Ahir a la tarda quan vam sortir de treballar vam donar una volta pel barri, buscant algun lloc per fer còpies de claus. I el diluvi ens va enganxar a la ferreteria, sense paraigües i amb sandàlies! Va durar ben bé una hora, i quan vam sortir, ens vam trobar el panorama que us ensenyo:

Vam caure uns quants arbres, i més d'un carrer estava ben inundat. El nostre carrer, com que té microclima propi (llums i ombres, al seu ritme), es va quedar igual:

Crònica dels primers dies

(perdoneu si faig faltes, tinc un teclat anglès....)

Intentaré ser breu, però els últims tres dies han sigut intensos!

No cal que us digui gaire res de la sortida del pis i el camí de l’aeroport....
El meu vol va sortir de Bcn amb 40 minuts de retràs, per començar amb alegria.
Un cop a Roma vaig recollir la maleta, van tardar una miqueta en sortir però la meva va ser de les primeres... però sense el candau que li havia posat per tancar-la. El van arrencar... o el van tallar.. No em faltava res, però vaja...
Vaig agafar un tren, el metro, i en un plis vaig ser al pis.

La Pilar m’estava esperant. El pis és el de les fotos. La veritat és que té detalls que estan molt bé... però el nivell de merda acumulada era molt important!!! Els propietaris són uns marranos de cuidado. Fa un parell d’anys que no hi viuen i tenien la nevera engegada, amb quatre dits de gel acumulats. I l’han repintat i ningú no l’havia netejat després de les obres. Imagineu. El pis és un entresol, exterior, amb vista al pàrking i a l’edifici del costat però amb força entrada de llum.

El primer sopar va ser pizza! “Da portare via” d’un lloc que hi ha a prop del pis. No estava malament, però el calzone estava massa cru pel meu gust i la massa era massa gruixuda.

Ahir... el primer dia de feina! Des del pis, en 15 minuts ens vam plantar a la FAO i el profe ens esperava a la porta!!! Ens han assignat un despatx a la zona dels traductors francesos. Està... brut, molt brut. Deu ser que entre italians i francesos el nivell de brutícia no millora. Ens han presentat a un munt de gent, molts dels quals madrilenyus!!!!! (de tendència una mica fatxa, per cert).
Ahir no vam treballar en tot el dia. Vam dinar a la cafeteria, que és com una mena de cacau bestial, self service, tonto l’últim, a cops de colze per agafar les coses.... jajajajajaja... però té una vista de Roma que caurieu de cul. Posaré fotos quan pugui.

Avui ja tenim el despatx disponible, estem apossentades, esperant que vingui el servei de neteja a fer una passada. Aprofito per explicar-vos coses mentre no ens donen feina.

Crec que, de moment, la cosa que m’ha resultat més xocant és adonar-me que realment sóc aquí. Crec que fins a ahir no ho havia acabat de processar. Veure’m a l’avió, arrossegant la maleta per un carrer desconegut, i despertar-me en un llit individual sense ell i sense l’Otis als peus... és estrany.