dimecres, 4 d’agost de 2010

L'edat

Pel que sembla el 2010 és un any de bodes. Nosaltres anirem a tres bodes, a banda de la nostra, i sabem de, com a mínim, cinc parelles més que es casen aquest any. És comprensible, tenim una edat, suposo que estem arribant al moment vital en què molts decidim avançar.

Altres, però, han decidit donar una altra mena de pas i seran pares. Si els casaments ja em xoquen (tot i que el nostre està a menys de tres mesos de distància), no us podeu imaginar com em sorprèn saber que els nostres companys d'aventures seran pares i mares de criatures. Me n'alegro, eh! Em fa feliç si això els fa feliços.
Però al mateix temps fa que m'adoni que els anys passen, les persones creixen, ens fem grans... aix... Ja no parlem dels dies que hem sortit aquesta setmana, de les cerveses del dijous a la nit, de les hores que hem tornat a casa al matí... ara parlem de feina, alguns parlen de l'economia, ens fem els entesos sobre vi, o expliquem preparatius de boda. Les converses també canvien, amb l'edat...

9 comentaris:

garbi24 ha dit...

Vaig tenir una filla despres de casar-me per primer cop i he tingut dos fills més abans de casar-me per segona vegada, i saps que? tinc les mateixes ganes de viure, de fer cerveses, de parlar de noves coses, de sortir i fer feliç a qui hem fa feliç, o sigui que no tinguis por de fer-te gran, tingues por de no fer el que pots fer, dins la seva justa mesura.
La vida és com una escala i a cada graó hi trobaràs els pro i els contra i tots tenen el seu encant. Endavant i sense por

Albert B. i R. ha dit...

A mi encara em queden una mica lluny tots aquests esdeveniments, però tampoc ho veig com una cosa negativa. Al contrari, semblen passos endavant que ens formen com a persones. És una altra època, amb coses també molt bones. Espero no canviar d'opinió quan hi arribi!

Tu, jo i l'Otis ha dit...

Gràcies pel teu comentari Garbi. Fer-me gran no em fa por, ho tinc assumit i és el que toca... em fa una mica de vertigen veure com la vida de tots els nostres amics canvien tant de pressa, quan el fet de tenir fills, per mi, em queda per ara molt lluny. Anem pujant aquesta escala poc a poquet i els que, fins ara ens acompanyaven més o menys al mateix ritme, ara salten els graons de dos en dos...

Albert, no te n'adonaràs i ja hi seràs. Tot passa ràpid ràpid ràpid... No m'ho miro negativament (tampoc és que jo sigui un gran focus d'optimisme), però de tant en tant et pares a observar el teu voltant i t'adones de com han canviat les coses, amb quina velocitat has saltat dels 20 als 30 i com canvia tot el teu món... potser és més aviat això, una mica de vertigen.

sànset i utnoa ha dit...

Sí que canvien, es fan grans, i ja està bé.

El problema el tenen aquells que és queden plantats en una edat determinada i són incapaços de donar un pas endavant més. I d'aquests n'hi ha, i en conec molts, massa.

*Sànset*

Mosquit ha dit...

Jo el pas del casament me'l vaig saltar, però d'aquí a 15 dies seré mare per primer i últim cop ... encara que jo m'ho miro des d'un altre punt de vista: ja en tinc 42 i els trenta ja em són llunyans. Però l'edat no m'espanta i provo de seguir fent coses que m'omplen com estudiar Història de l'Art, idiomes, cines i teatres, exposicions i concerts, lectures i viatgets, i, per poc que pugui, no hi vull renunciar, vull que la Monteteta que duc a dins descobreixi amb mi les coses bones de la vida.

Kudifamily ha dit...

Imagina't nosaltres, que hem sigut els primers en aquestes coses de les nostres colles... Els primers a casar-nos, els primers a tenir un fill (i a sobre ens atrevim amb el segon!)... imagina't com es hem sentit, jeje.
Sí, tot canvia, però cap a bé. I com diu en Garbi, les ganes sempre hi són!

Aaaaaiiii, que la proximitat del casori comença a pesar, jajaja

Tu, jo i l'Otis ha dit...

Sànset, aquesta espècie abunda... per sort o per desgràcia. Nosaltres avancem, no sense reflexionar en tot el que deixem enrere i tot el que, potser, algun dia vindrà.

Mosquit, vosaltres heu seguit el vostre ritme particular i personal en moltes coses, com amb la compra del pis :) I per passar pel registre civil en un moment i signar quatre papers, sempre hi sereu a temps. A més, molt aviat us hi podrà acompanyar la mongeteta o el fesolet!
La mogeteta serà super feliç, perquè té uns papes fantàstics, que li faran unes fotos estupendes i li ensenyaran mil coses boniques. Amb coneixement de causa.

Maia, més que la boda el que m'ha sobtat és la futura paternitat de persones que no hauria imaginat mai amb descendència.
I no sou els únics que us atreviu amb el segon... ejem... jo sé una cosa que tu no saaaaaaaaps...
Veus, de vosaltres no em va sobtar, ni que us casessiu ni que fessiu nens...

Maria ha dit...

Naltrus ens vam saltar el casament però vam tenir la primera criatureta de tots els meus amics, de tots els amics del pare, i de les nostres dues famílies... I de moment costa que s'hi animin els altres!

En aquesta escala, de vegades un puja un graó més que els altres, però tranquil·la que hi ha replans on els amics ens esperem els uns als altres.

Tu, jo i l'Otis ha dit...

Maria, deu ser que no tinc instint maternal... en aquest replà m'hauràs d'esperar una estoneta ;) Però al tema bodes sembla que s'hi ha apuntat molta gent, aquest any... es deu encomanar...