Escrivia Robert Fisher...
El llibre es diu "El cavaller de l'armadura rovellada" i va arribar a mi just quan necessitava treure'm l'armadura i fer caure les barreres.
"Aixequem barreres per protegir qui creiem que som, però arriba un dia que ens trobem encallats darrere les barreres i no podem sortir."
El llibre es diu "El cavaller de l'armadura rovellada" i va arribar a mi just quan necessitava treure'm l'armadura i fer caure les barreres.
Espero que, si mai el llegiu, també us arribi en el moment precís.
5 comentaris:
n'he sentit a parlar molt, fins i tot vaig participar en un regal on el vam regalar a un amic, però no l'he llegit. sempre m'he resistit, suposo que això de treure'm armadures se'm fa coll amunt.
apuntat!!
Potser aquest és el post més recent i el que hauria de fer més temps publicat. Jo el vaig trobar bonic, poètic fins i tot, però la vessant més terapèutica (si així m'ho permeteu dir) no la vaig experimentar. Suposo que no havia d'enderrocar cap mur ni treure'm cap armadura, però puc entendre el significat que pot comportar a qui ho necessiti. Molt recomanable.
i la pregunta és: per què coi ens posem l'armadura?
Podríem dir moltes coses, però acabem concloent que tendim a voler ser qui som i no ens acabem de conéixer. El que és més difícil és poder-se-la treure.
*Sànset*
Rits, és curtet i passa molt bé. Si el trobes, llegeix-lo! Les armadures... doncs en això no et puc dir res, cadascú se les ha de treure quan ho consideri necessari... si és que ho considera necessari...
Anna, un altre a la llista!
Manah-manah, no sé on seriem si l'Eva no me l'hagués deixat...
Sànset: jo em vaig posar una armadura perquè em van fer mal i no volia que ningú no tornés a ferir-me. Si me l'haguès deixada posada gaire temps, l'armadura hauria impedit que una persona fantàstica s'acostés a mi. Però com que l'armadura va caure a temps... ara som 3 i escrivim un bloc :)
Publica un comentari a l'entrada