Aviat farà dos anys que treballo a casa i crec que puc començar a fer balanç d'alguns aspectes... no laborals, perquè la feina que faig (dins dels seus límits) m'agrada força, però sí més aviat psicològics. Algun psicòleg a la sala?
Cada un és com és. Jo no he brillat mai per la meva extroversió. Sóc filla única, sempre he sigut més aviat introvertida. En temps de la uni potser no tant, però ara sí, cada cop més. Me n'adono quan sortim i estem amb gent, que em costa, que sóc menys comunicativa i que moltes vegades em costa concentrar-me. Que la timidesa em lliga cada vegada més, i que la meva veueta no es fa sentir per sobre de la resta.
Ahir en parlàvem amb la Núria, està clar que el tipus de feina i la manera de fer-la ens afecta. Però em pot arribar a canviar el caràcter?
Treballar sola no m'agobia. Estar sola a casa amb l'Otis no m'agobia. Prefereixo estar sola a les males companyies. Però crec que està accentuant alguns aspectes de la meva personalitat que potser no són del tot positius...
Em pregunto si a la resta de professionals autònoms també els passa això, o si només són cabòries meves. Som asocials, els autònoms? De tant d'estar sols tenim problemes per socialitzar? O, al contrari, de tant d'estar sols busquem qualsevol excusa per sortir i veure gent?
4 comentaris:
BENVINGUDA AL CLUUUUUB!!!!!!!
jejeje...
Dona, tant com asocials, no... però sí que ens tornem un xic més solitaris, encara que depèn moltíssim del tipus de feina i sobretot del caràcter.
Ja saps que comparteixo amb tu la "lacra" de ser filla única, i això ja ens condiciona, perque des de sempre ens hem espavilat soletes i moltes vegades hem conviscut amb la única companyia que nosaltres mateixes.
Si a tot això hi afegim els trets de la nostra personalitat (poc "fiesteres", de gustos senzills i tranquils, preferim estar tot un dia amb una parella d'amics que un vespre en multitud...) doncs tant l'edat com el tipus de feina ens accentúa aquests trets... no creus?
De totes maneres... de una asocial a una altra: a mi m'encantes així!!!!
Petonassos als nassos!
Seguit la meva tendència asocial, quan vaig acbaar d'escriure això vaig anar al gimnàs. I, com asocial que sóc, quan vaig al gimnàs, lloc habitual de socialització per altra gent (algun dia faré un post d'anàlisi antropològic de la fauna del gimnàs), vaig i em fico a la piscina, o no es pot parlar...
En fi, deus er l'edat, o la primavera.
MamiMaia, ens veiem aviat, no? Què fa la panxolina? I la Clàudia? I en Jordi?
Jo crec que més aviat és a l'inrevés: que hi ha un determinat tipus de caràcter (on no tot és dolent: som tímides i no gaire sociables, però també independents i molt "apanyàs"!) que fa que et trobis a gust treballant sola a casa: al teu ritme, fent el cafè quan et doni la gana, posant-te música o estant en silenci segons prefereixis, etc.
En el meu cas, treballar a casa em serveix per socialitzar amb més alegria, perquè només veig gent quan en vull veure, i sempre és gent que tinc ganes de veure! :-)
En això tens tota la raó, Kelitxi:
perquè només veig gent quan en vull veure, i sempre és gent que tinc ganes de veure!
(si podem quadrar les agendes i aquestes coses).
No enyoro gens veure la cara del jefe!!!!
Publica un comentari a l'entrada