dijous, 31 de març del 2011

Marley and me

Heu plorat mai llegint un llibre?

Jo ahir a la tarda vaig plorar durant les 60 pàgines finals de Marley and me, de John Grogan. I no una llagrimeta, no. A llàgrima viva, com una magdalena i sense desenganxar-me del llibre fins que no es va acabar.

Em temo que si no heu tingut mai animals no m'entendreu...

Em vaig comprar el llibre fa uns anys, de casualitat, a Londres, quan hi vam passar un cap de setmana amb en Carles. S'havia quedat a la lleixa dels llibres pendents i el vaig repescar fa uns dies.

Des del moment en què el vaig començar no vaig poder parar! No és alta literatura, ni molt menys. És la narració senzilla i planera d'una parella que adopta un cadellet de gos, i de tot el que el gos comporta per a ells en els seus 14 anys de vida, i com evoluciona la família en aquests anys.

M'agradaria haver trobat la traducció de l'article que l'autor va publicar al diari quan es va morir el gos i que ha inspirat el llibre (en Grogan és columnista d'un diari dels Estats Units). Com que no l'he trobada, us enllaço l'article en anglès. Aquí teniu també un resum de la pel·lícula que en van fer, que no he vist, i la sinopsi de l'editorial que l'ha publicat en català. I aquí, uns quants fragments del llibre en anglès. El número 7 és dels que més em van tocar.

A més de tot, el vaig acabar de llegir amb l'Otis dormint a sobre la meva panxa. És la primera vegada que ho fa...

dilluns, 28 de març del 2011

El nostre fillol

Com a regal de casament, potser aquest és un dels més originals que ens van fer: Apadrinar un cep.
(sense menysprear els altres, eh! Ni molt menys!)

La idea se'ls va acudir a la Carla i en Josep que, arrel d'una conversa amb uns amics, van començar a tantejar el terreny buscant algun celler que "fes apadrinaments" dels seus ceps. 
Sembla ser que, després d'investigar una mica, van trobar un celler que es va engrescar amb la proposta. I sembla ser que som pioners al país (pioners la Carla i el Josep per la idea, pioner el celler per tirar-la endavant, pioners nosaltres per ser els primers padrins d'un cep al país). 


El celler que es va deixar engrescar en aquest projecte va ser Clos Dominic, a Porrera (entreu al seu blog "De brujas y vino"). L'"apadrinament" consisteix en: 
- Apadrinament d'un cep durant 10 anys
- Dues ampolles de vi anuals durant els tres primers anys (una ampolla de Clos Dominic Vinyes Altes i una de Clos Dominic Vinyes Baixes)
- Una visita anual enoturística gratuïta, amb cata inclosa
- Document acreditatiu de l'apadrinament


(el preu, essent un regal, (no) el sabem, però al blog hi trobareu tota la informació) ;)


Doncs bé, com a padrins del cep, el passat 20 de febrer vam anar a fer la visita amb la Carla i el Josep. Vam gaudir d'un dia excepcional, l'amabilitat del Paco Castillo (Clos Dominic), la cata dels seus tres vins negres (Clos Petó, Clos Dominic Vinyes Baixes i Clos Dominic Vinyes Altes) i un gran dinar a Cal Carlets, a Porrera mateix. 



Respecte a la cata, val a dir que són vins excepcionals tots tres (ens falta tastar el Clos Dominic Blanc... potser la propera vegada?):

Clos Petócoupage de Cabernet Sauvignon, Granatxa i Carinyena de les vinyes joves. Fa una criança durant 12 mesos en barriques de roure de segon any.
Vinyes Baixes, coupage de Merlot, Cabernet Sauvignon i Carinyena de les vinyes joves, i una mica de Picapoll, Carinyena i Garnatxa dels ceps més vells. Fa una criança durant 14 mesos en barriques de roure de segon any.
Vinyes Altes, coupage de Carinyena (75%) i Garnatxa la resta, ceps vells i de baix rendiment. La criança, en barriques de roure francès noves, es fa al llarg de 16 mesos.

I, és clar, us presentem el nostre fillol:
(cep de les vinyes més velles, segons el Paco, és un cep centenari!)

divendres, 25 de març del 2011

Es pot dir més alt però no més clar



Pregunta al Subirats traductor


Com t’enfrontes a aquesta feina? Creus que es tradueix poc en català? Es fa bé?


Jo no sóc traductor, he traduït Villon del francès medieval, però en cap cas em considero un traductor, potser ara començo a fer-me’n. Tinc uns quants bons amics traductors, i crec que és una de les feines que requereixen més preparació i dedicació que hi ha, els admiro, certament, i estan malpagats, maltinguts, putejats i de vegades fins i tot censurats. Per a treballar bé es necessita un temps i això s’ha de pagar i no es vol tenir en compte. Al primer món editorial no li importen els traductors, i menys els traductors literaris. S’estan tirant pedres sobre el propi terrat perquè d’aquests depèn bona part de la transmissió de la llengua i la literatura, que la gent llegeixi, i ni així els importa. Ja s’ho faran, i ja veurem com s’ho fan.










La resta de l'entrevista, aquí.

dijous, 17 de març del 2011

El último verano? Questione di punti di vista? 36 vues du Pic Saint Loup?



A veure, que algú m'ho expliqui....
Com pot ser que una pel·lícula que jo vaig veure el 17 de setembre del 2009 a Roma s'estreni avui a casa nostra? Un any i mig després?

I com pot ser que a cada país tingui un nom tan diferent... però taaaaaaaant diferent??

Què hi tenen a veure els punts de vista, amb l'estiu, i el Pic Saint Loup?

Algú m'ho explica?

dimarts, 15 de març del 2011

Proyecto de las 1000 grullas

He descobert a través de twitter el bloc d'aquesta noia japonesa, la Makiko. Aquesta és la proposta:

"En Japón solemos hacer 1.000 grullas para que se cumpla un deseo. Por eso necesito vuestra ayuda para animar a mi país y especialmente a la gente que está en las zonas más afectadas por la catastrofe. Una vez que tengamos las mil grullas, se las enviaremos a nuestros amigos del norte de Japón, que tanta ayuda y tanto ánimo van a necesitar."

Així doncs, us animo a participar al seu Proyecto de las 1000 grullas.


Aquesta serà la meva aportació...


(la papiroflexia no és lo meu...)

Edito l'entrada per aclarir que jo de papiroflexia ni idea, però la Makiko ha gravat un vídeo que ensenya com fer la grulla pas a pas. Doneu-vos una oportunitat! Ja en té 517!


També us volia ensenyar aquestes imatges, per si no les heu vist. Són les imatges de satèl·lit de la zona per on ha passat el tsunami, l'abans i el després. És esgarrifós.


divendres, 11 de març del 2011

Postures

Es veu que amb la llengua fora i amb la pota aixecada es dorm millor...



divendres, 4 de març del 2011

De mares protectores i dels costats obscurs de la ment...





Amb aquest títol no introdueixo cap post psicològic, només és per parlar de les dues últimes pelis que hem anat a veure: Mother i Black Swan.

Dues pel·lícules molt diferents, no tenen res a veure, però tenen alguns petits aspectes en comú, i això i el fet que les haguem vist aquesta setmana totes dues, fa que les presenti en conjunt.

La primera, coreana, d'un ritme força pausat, però amb algunes escenes molt impactants. Papers destacats, sobre tot el de la mare i el del fill disminuït psíquic. A mi se'm va fer un punt llarga, i això que no em fa res el cinema denominat lent, però en alguns moments em vaig moure excessivament a la butaca. Però ho compensen algunes escenes que et fan glaçar la sang. Ep, i no és de por!

 


I la que tampoc és de por, però també et glaça la sang, és El Cigne Negre. Brutal. Creus que vas a veure un tipus de pel·lícula i te'n trobes una que et sorprèn des del primer segon. Impecable Natalie Portman, un Òscar de calaix, estava clar. No voldria parlar-ne massa, per no desvetllar la trama, però la que va ser la Reina Amidala a Star Wars, aquí també passa a ser una reina, però del costat obscur...

Són sorprenents també els cartells. Sobretot els de Black Swan. Us adjunto l'original (crec) i el que han fet servir aquí. No sé quins dels dos m'inquieta més: una innocent i delicada noia transformada en una bèstia despietada o una preciosa nina de porcellana trencant-se... (Carles)



A mi, definitivament, la peli d'ahir m'ha tingut tot el dia amb una sensació de neguit sorprenent. Només de recordar els ulls de la ballarina... se'm fa com un nus a l'estòmac... Entenc que per això és una pel·lícula molt gran: no només no et deixa indiferent, sinó que segueixes tenint-la molt present al cap de 24 hores. (Maria)

dimarts, 1 de març del 2011

Nespresso

Nosaltres no tenim la màquina en qüestió, i després de llegir aquest article, estarem d'acord en què es tracta d'un cafè de luxe. I un luxe que, en la meva opinió, és innecessari i prescindible.

El que sí que m'agrada són les càpsules... I com que hi ha gent amb moltíssima traça i que, a més, ho publica a Youtube... doncs us deixo uns quants tutorials per si voleu reciclar les càpsules de manera creativa.


Tutorial 1:



Tutorial 2:



Tutorial 3:




I per als més avançats...




I ara... a treballar!!