divendres, 25 de març de 2011

Es pot dir més alt però no més clar



Pregunta al Subirats traductor


Com t’enfrontes a aquesta feina? Creus que es tradueix poc en català? Es fa bé?


Jo no sóc traductor, he traduït Villon del francès medieval, però en cap cas em considero un traductor, potser ara començo a fer-me’n. Tinc uns quants bons amics traductors, i crec que és una de les feines que requereixen més preparació i dedicació que hi ha, els admiro, certament, i estan malpagats, maltinguts, putejats i de vegades fins i tot censurats. Per a treballar bé es necessita un temps i això s’ha de pagar i no es vol tenir en compte. Al primer món editorial no li importen els traductors, i menys els traductors literaris. S’estan tirant pedres sobre el propi terrat perquè d’aquests depèn bona part de la transmissió de la llengua i la literatura, que la gent llegeixi, i ni així els importa. Ja s’ho faran, i ja veurem com s’ho fan.










La resta de l'entrevista, aquí.

4 comentaris:

El porquet ha dit...

Jo em veig incapaç de fer una traducció literària. I pel que veig, com a tantes professions, estan malpagats i descontents... com diuen els castellans "mal de muchos..." (per cert, una taducció ben catalana per aquesta expressió?).

XeXu ha dit...

Tots els que conec per aquí dieu el mateix, així que us haurem de creure. S'us critica injustament, tots volem veure una bona feina, però no sabem com funciona la cosa per darrere, i si ho sabéssim potser tindríem més compassió.

Mosquit ha dit...

Crec que com l'original no hi ha res però com que és impossible saber totes les llengües del món és molt necessari la vostra feina ... i que estigui ben feta, que hi ha cada xurro. Això vol dir fer-la sense presses i pagada com correspondria al mateix autor (que suposo que en alguns casos, sobretot poesia, s'ha de tirar no només de coneixements sinó de vena creativa). Ànims, algun dia sereu reconeguts !!

Tu, jo i l'Otis ha dit...

Jo crec que, en el fons, ens hauríem de canviar el títol: de traduttore traditore, que és el clàssic de sempre, a la mà invisible que fa que puguem llegir tots els llibres que volguem, veure totes les pel·lícules que volguem, i barallar-nos amb tots els ordinadors que volguem.

Com a mínim els literatis surten als crèdits i, alguns afortunats, a la portada i tot!