dijous, 31 de març de 2011

Marley and me

Heu plorat mai llegint un llibre?

Jo ahir a la tarda vaig plorar durant les 60 pàgines finals de Marley and me, de John Grogan. I no una llagrimeta, no. A llàgrima viva, com una magdalena i sense desenganxar-me del llibre fins que no es va acabar.

Em temo que si no heu tingut mai animals no m'entendreu...

Em vaig comprar el llibre fa uns anys, de casualitat, a Londres, quan hi vam passar un cap de setmana amb en Carles. S'havia quedat a la lleixa dels llibres pendents i el vaig repescar fa uns dies.

Des del moment en què el vaig començar no vaig poder parar! No és alta literatura, ni molt menys. És la narració senzilla i planera d'una parella que adopta un cadellet de gos, i de tot el que el gos comporta per a ells en els seus 14 anys de vida, i com evoluciona la família en aquests anys.

M'agradaria haver trobat la traducció de l'article que l'autor va publicar al diari quan es va morir el gos i que ha inspirat el llibre (en Grogan és columnista d'un diari dels Estats Units). Com que no l'he trobada, us enllaço l'article en anglès. Aquí teniu també un resum de la pel·lícula que en van fer, que no he vist, i la sinopsi de l'editorial que l'ha publicat en català. I aquí, uns quants fragments del llibre en anglès. El número 7 és dels que més em van tocar.

A més de tot, el vaig acabar de llegir amb l'Otis dormint a sobre la meva panxa. És la primera vegada que ho fa...

9 comentaris:

òscar ha dit...

He plorat, i com una magdalena, llegint històries. Que ara recordi amb "El ponts de Madison County", "84 Charing Cross Road", "2666", "El pasado", "El misteri del solitari" i amb molts d'altres que no em venen al cap.

La meva especialitat, però, és plorar a les pelis. Allà és on dono el do de pit aconseguint deshidratacions dignes d'estudi que m'estalvien operacions biquini quan s'acosta l'estiu.

Clar que ... es podia esperar altra cosa d'algú que s'empassava Marco, Heidi i el coi de Casa de la Pradera? :)

Carolina ha dit...

Maria, m'han vingut moltes ganes de llegir-lo!!!!

Jordi ha dit...

Jo ploraria però a la primera pàgina. Em porto molt malamet amb l'anglès!!

Mosquit ha dit...

Ostres, jo també tinc una esponja al clatell (com deia la meva mare).
I no només llegint, també en el cinema i el teatre i en algun concert i ...
Abans em contenia en públic però ja fa temps que passo de tot.
Encara recordo les cares de la gent, pel carrer, sortint de veure "Bailar en la oscuridad", i és que els sanglots em van durar ben bé tres illes de cases.
I què bé que es queda un, oi ?

Maria ha dit...

Jo vaig plorar com una bleda amb "Sadako vol viure" i amb "Una dona va al metge", tots dos molt diferents però sobre càncer. I amb pel·lícules... més val que no comenci!

Tu, jo i l'Otis ha dit...

Òscar, m'agrada aquest sistema d'operació biquini. Crec que tornaré a llegir el final de Marley per posar-me a punt per l'estiu!!
Marco, Heidi... Candy Candy? aquesta sí que era per plorar del tot.

Carol, t'hi animo molt!!

Jordi, no és excusa. Que també el tens en català!!

Mosquit... em vaig quedar taaaaaaaan a gust. La peli més lacrimògena segurament va ser El hijo de la novia. Però a la fila del davant hi tenia un noi alt i cepat amb barba que va plorar més que jo :)

Tu, jo i l'Otis ha dit...

Maria, no les conec però segur que també ploraria. Si vaig plorar amb les de la leucèmia...

Clàudia ha dit...

Jo també vaig plorar al final del llibre de Marley & Me. Jo el vaig llegir en Català. Em va encantar. I tens raó, si tens una mascota, el llibre t'arriba més a dins, i fins i tot arribes a pensar com acuaràs tu en el final de la seva vida, del teu company animal.

Tu, jo i l'Otis ha dit...

Gràcies Clàudia per passar a visitar-nos! Fa pensar molt, oi?
Una abraçada.