Dilluns

Els dilluns són negres, oi? Dilluns passat deien que era el pitjor dia del món mundial perquè coincidien no sé quantes coses dolentes.
Era mal dia perquè era dilluns i plovia i ningú no estava animat i tot es veia gris i fosc.
Avui és dilluns, i potser no és tan negre perquè ha fet una mica de sol i ha deixat de ploure durant una estona... Però dilluns ve acompanyat de fred, de més pluja i de males notícies que et fan posar trista i et fan pensar en coses lletges, i et sents sola i petita, la feina t'escanya i veus que només és el principi d'una setmana que comença amb mal peu. I l'ordinador s'ha quedat sord i mut, canviar-lo és car i fa mandra, no hi ha manera d'apujar tarifes, hi ha trucades que no arriben, tantes incerteses cansen...

En fi... dimarts serà un altre dia.

cinema d'alçada

8 hores de vol de Barcelona a Nova York. 5 hores de vol de Nova York a San José de Costa Rica. I el mateix per a la tornada.


Tantes hores en una butaca d'avió donen per moltes pel·lícules... Harry Potter y el príncipe de media sangre; Salt, Gru, mi villano favorito; Come, reza, ama; Up!; Más allá de los sueños (crec que aquesta aquí no es va arribar a estrenar).







Salvaríem de la crema les pelis infantils. La resta... sense comentaris.

Joguines de gat

El gat... té un radar. De la mateixa manera que detecta quin és el moble més car de la casa i el destrossa... passa de llarg de les joguines de gat que li compren o li regalen i es dedica a jugar amb les coses més inversemblants. Una mandarina... el rull buit del paper de cuina... les oueres de cartró... un cordill...

Una d'elles és, setmanalment, la caixa de la verdura que us comentàvem aquí i aquí.

Quan arriba, l'olora amb delit. Quan l'obro i la vaig buidant, l'he d'apartar perquè no s'hi fiqui a dins (sense gaire èxit). I quan, finalment, és buida... es queda per casa 2 o 3 dies mentre ell hi juga. Es fica a dins, treu la poteta pel forat, salta per sobre, s'hi amaga, l'esgarrapa... La joguina del segle, vaja. Com el gat del Simon.

Amb Cent cretins n'hi havia prou

No he llegit el llibre de Quim Monzó en què es basa la pel·lícula de Ventura Pons, però... què voleu que us digui... crec que estem d'acord que si en lloc de Mil cretins, en fossin cent, tampoc no passaria res.

Si els quinze contes es reduíssin a la meitat, eliminant tota la segona part, potser hauria estat millor. (Maria)

O potser si, mantenint els 15 relats, els hagués fet més curts (el Pons), potser la pel·lícula, amb menys metratge, hagués explicat el mateix i sense avorrir al personal.

Comentaris positius, però, per a algunes de les històries, que són excel·lents, sobretot les de la primera part. Fantàstica la de la Julieta Serrano, la del Francesc Orella, la del Joan Crosas o, fins i tot, la del mític Joan Borràs (recordeu "La Granja"?). (Carles)

Nelly Blue

Després de mesos de sequera teatrera, divendres ens vam acostar al Club Capitol a veure Nelly Blue, una comèdia musical de T de Teatre i Los Tigres. Gran homenatge a les cançons clàssiques, als cantants melòdics, a Nino Bravo, als italians d'aquella època...

És molt divertida i molt recomanable. Sortireu del teatre cantant!

Només com a curiositat, sabíeu que Nino Bravo va morir amb 28 anys? Joveníssim! I encara ara cantem les seves cançons.

(Fins al 13 de febrer, afanyeu-vos!)

De dioses y hombres

Pel·lícula francesa de Xavier Beauvois que es va endur el Gran premi del jurat al Festival de Cannes. Tant de bo s'endugui un Oscar, també.

És, senzillament, imprescindible.

La història es basa en fets reals, lamentables i tristos, però els enfoca des de la humanitat d'un grup de monjos francesos que viuen a Algèria a principis dels noranta, on conviuen humilment i en perfecta harmonia amb els seus veïns musulmans.

La pau del monestir, el soroll del mercat, el canvi de les estacions (el càlid estiu de la pau fins al gèlid hivern del conflicte), els rostres dels homes... Un deu. No us la perdeu.

(També és lenta. Però què esperàveu de la vida en un monestir?)

En portada

En portada del Tr3sC, ara mateix...

A una banda, l'home que m'acompanya en aquest camí estrany que és la vida.

A l'altra banda, l'home que em canta cançons dolces des dels auriculars.

Romanesco

Fa molts dies us vam parlar de Recapte, l'empresa que ens porta la fruita i la verdura biològica cada setmana.
Aprofitant que ara n'és temporada, avui us volia ensenyar això:

Bonic, oi?

És un bròquil. Sí, sí, un bròquil. De la varietat romanescu. És bonic, no? I a més de bonic, és ric en vitamina C i fibra. I de gust, doncs semblant al bròquil, potser una mica més suau.

(Ho confesso, l'he comprat per la forma, no pas per res més! )

Vampire

La cançó és una mica... simple... però m'encanta :)


(ideal per a moments de tonteria)



De la banda sonora de Juno.

Cotxe. sí / Cotxe no.

Fins no fa gaire el tema era si ens canviàvem el cotxe. El nostre cotxe actual és vellet, està en més o menys bon estat però el fet d'estacionar-lo al carrer en un barri ple de desaprensius no li ha anat gaire bé i quan no té una rascada nova li han trencat un retrovisor... Amb els anys també té alguna que altra petita avaria, però res important.
El fet de pagar un parking ara mateix ens sembla una despesa excessiva, i tampoc no garanteix que el veí del costat no sigui un patós i et ratlli el cotxe cada cop que entra o surt.

Amb l'any nou, ens plantegem el tema des d'una vessant diferent: necessitem el cotxe a Barcelona?

Entre setmana no el fem servir pràcticament mai. Per anar a la feina no ens cal. Potser algun dia per anar a veure algun amic fora de la ciutat, potser per anar a fer alguna compra. Els caps de setmana ens va bé per anar a Figueres sense dependre dels horaris dels trens, i allà sí que el fem servir molt. (Si visquéssim a Figueres no ens ho plantejaríem: allà el cotxe és absolutament necessari).

Aquesta setmana, a mode d'experiment, hem deixat el cotxe a Figueres i estarem sense vehicle propi fins al proper cap de setmana que hi anem.


Així doncs, aquest és el nostre dilema actual: Cotxe. Sí / Cotxe. No.


S'admeten propostes.

Comèdies

En aquests dies de Nadal la cartellera no ens ha cridat gaire l'atenció, i hem acabat veient un parell de preestrenes de comèdies...

Bienvenidos al Sur és el remake italià de la francesa Bienvenidos al Norte, que no hem vist. És entretinguda, farcidíssima de tòpics italians i amb els actors de totes les pel·lícules del tipus Manuale d'Amore.

Como la vida misma és la típica comèdia americana de final feliç entre noia guapa i noi guapo que al principi no se suporten, amb l'ingredient afegit de la criatura que hereten. Té un parell d'escenes molt divertides amb la nena corrent amunt i avall... però a part d'això...

Són pelis per passar la tarda. No us passarà res si no les veieu.

Bon any

Benvolguts, benvolgudes,

que el 2011 sigui un any simpàtic i amable,

ple de felicitat, ple de feina, ple de salut, ple de diners... i ple de posts.

Esperem que l'hàgiu estrenat com pertoca!