dimarts, 10 de juny de 2014

El moment precís



Sabíem que arribaria el moment. Podria haver estat ahir, demà, fa dos mesos, d'aquí a cinc anys. Però crec que el dia ha de ser avui.

Ja sabeu com va, això, T'ho agafes amb molta empenta, a tot arreu veus coses que et fan pensar "això ho posaré al bloc", escrius força, dius coses amb seny, dius bestieses, entres als blocs de la gent, fas "amics", descobreixes nous móns, comentes, segueixes, gaudeixes! Molt! 
I de cop les coses es capgiren (en el bon sentit, eh), ja no escrius, no et mires els blocs amb tanta freqüència, en tens 327 pendents de llegir al feedly, quan te'ls mires no comentes, el bloc es va adormint... i, finalment, tens clar que ha arribat l'hora de tancar. Aquesta és l'entrada número 493, i serà l'última.

I només us puc dir gràcies. Gràcies per ser-hi, per llegir-nos, per comentar, per esmentar-nos, per enllaçar-nos... Gràcies. De tot cor.





I ara faré una cosa que crec que no hem fet mai, encara... que és presentar-nos. Val més tard que mai, no?

Hola, em dic Maria, sóc traductora i correctora i tinc mans inquietes (en diuen crafter, en anglès. A mi m'agrada mans inquietes). 
Ell és en Carles, és arquitecte, cantaire i apassionat de l'enologia. 
El nostre fill és en Llorenç, comença a caminar, somriu i assenyala sense parar. 
El nostre gat és l'Otis, rei semi-destronat, que segueix roncant entre els meus braços davant del teclat.



No és habitual, veure'l aquí dins... No sé si em demanava un bany....






No és la nostra millor foto, ni molt menys. Però és d'un dia prou representatiu. Si ens reconeixeu algun dia pel carrer, saludeu-nos, que ens farà il·lusió. És possible que no passegem amb la senyera penjada al coll habitualment, però a la Via Catalana sí :)


I mentrestant... seguirem a Instagram: aquí i aquí ell i aquí jo. En Llorenç i l'Otis no tenen Instagram, però també hi surten, de tant en tant.



Per acabar... una Promesa.








P.D.: Com diu en XeXu, ja som un Estel caigut.

6 comentaris:

XeXu ha dit...

Tot va a temporades, i si el blog queda en segon, o tercer terme, potser més val aturar-lo que veure com mor entre les nostres mans sense que hi fem res. Em sap greu llegir-ho, però entenc que teniu coses molt més importants per fer. Tot i així, ningú diu que l'hàgiu de tancar del tot, es pot quedar aquí i qui sap si d'aquí un temps, per circumstàncies, et/us vindrà de gust reprendre'l. Haureu de canviar el nom a Tu, jo, ell(s) i l'Otis. Molta sort en tot el que feu a partir d'ara, i no us oblideu del tot de nosaltres, hem compartit una bona temporada.

pons007 ha dit...

Ohhhh! Sempre sap greu quan un bloc tanca :(

rits ha dit...

ooooh, si que sap greu. Tot un plaer llegir-vos i espero seguir-vos a instagram!!!

un petonet família!!! i una moixaina del puck!!!

Carolina ha dit...

Ho entenc Maria, jo estic com tu :(
Només em falta fer un cop de cap, perquè em fa com tanta pena que no em veig amb cor de fer-ho.
Gràcises per compartir un bocinet de vida amb tots nosaltres. Sigueu feliços! Petonets.

Assumpta ha dit...

Ostres, tu... Estava repassant els blogs que feia temps que no veia actualitzats i ara entenc el què...

Ja sé que no era de les vostres habituals "infal·libles", però sí que m'agradava passar de tant en tant... També m'agraden molt les manualitats i l'scrap... em feia gràcia quan explicaves coses de l'Otis o posaves algun vídeo d'aquells de dibuixos d'un gat :-)

En fi, que us vagi molt bé! I, ei, que els blogs segueixen aquí! Igual algun dia voleu tornar!

(Quina gràcia la foto! Amb en Llorenç i tot! Així s'educa un fill! moolt bé!!) ;-)))

MaryMoon ha dit...

Assumpta, just m'enganxes davant de l'ordinador.
Ja tenim la foto d'aquest any a tocar, eh! Esperem que serveixi per a alguna cosa...