divendres, 15 de febrer de 2013

Civisme al metro, si us plau



Els que us moveu sovint per Barcelona amb transport públic segur que heu sentit aquesta frase, oi? Civisme al metro, si us plau. Civisme... o no civisme... parlem-ne, va. Des del punt de vista d'una embarassada de set mesos...




- Situació número 1: Al voltant de Nadal, coincideixo amb una veïna a l'autobús. Anem dretes perquè va molt ple. Em pregunta què tal, com va l'embaràs i, immediatament, una noia darrere meu s'aixeca i insisteix a cedir-me el seient. Llavors potser no calia, però Civisme: 10 points.

- Situació número 2: Tornant de classe un vespre, dues embarassades, visiblement embarassades, entren al metro. L'altra embarassada que no es troba gaire bé acaba demanant que algú la deixi seure perquè ningú no arriba a aixecar la vista. Mòbils, llibres, ulls tancats, mirada perduda, qualsevol excusa és bona per fer veure que no ens han vist. Civisme: 0 points.

- Situació número 3: Sortint del metro anterior, pugem a l'autobús per acabar d'arribar a casa. Va relativament ple. Des del fons de l'autobús, se sent una veu que crida "¿¿¿Señoooraaaaaaaa, se quiere sentaaaaaar???" (llegeixi's amb to una mica garrulín). Civisme, 7 points, s'agraeix el gest, però potser no calia que se n'assabentés tot l'autobús...

- Situació número 4: Entrem amb ell al metro i immediatament un noi jove s'aixeca per cedir-me el seient, malgrat que estava assegut al costat de la seva dona i del seu fill petit. Civisme: 10 points.

- Situació número 5: Pujo a l'autobús i només hi ha lloc per seure als seients reservats per a persones "que mereixen una consideració especial". A la parada següent, puja una iaia, s'asseu al meu davant i em fulmina amb la mirada. M'obro l'abric, com qui no vol la cosa, i se li canvia la cara de cop. Civisme... bé, crec que no opino.

- Situació número 6: És hora punta, el metro va ple i no hi ha lloc per seure. Ningú no fa el gest de moure's, ni per mi ni per un parell de persones grans que han pujat a la mateixa estació que jo. A la parada següent, queden dos llocs buits: un al costat del passadís (accés fàcil) i un al costat de la finestra (accés difícil). Un iaio fa un sprint, m'avança i s'asseu al seient del passadís. Quan em poso al seu costat per passar cap al seient de la finestra (plantejant-me si no li he de donar un cop de panxa, o de bossa...), em veu, fa cara de culpa i m'agafa amablement del braç perquè no caigui mentre faig equilibris per arribar al seient. Quan arribo a la meva parada i vull baixar, fa el mateix gest. Civisme: 4,5 points. Això d'agafar-me de bracet devien ser remordiments.


Deixo la llista oberta perquè segur que n'aniran sortint més...


5 comentaris:

joan gasull ha dit...

malauradament cada vegada en queda menys

Assumpta ha dit...

Doncs no està malament... A part del cas de la noia que no es trobava bé i ningú la va deixar seure, crec que la resta estan força bé... fins i tot la del iaio del 4,5... no saps si potser pobre home té artrosis o artritis i tenia un mal de cames, d'esquena o el que fos i necessitava seure :-)

Jo tinc 51 anys... aparentment estic normal. Abans semblava més jove, ara, com les retallades no em permeten ni anar a la perruqueria, doncs porto el cabell gris i semblo més gran :-(

Ara bé, des de fa més de 15 anys que tinc artritis i, sobre tot em va començar afectant els genolls.

A mi sí que no em deixava seure ningú quan tenia 37 o 38 anys :-))

XeXu ha dit...

Amb totes aquestes proves, em sembla que el que s'ha de concloure és que el civisme està en les persones, en algunes, si més no. Depèn molt de qui et trobis aquell dia que la teva valoració sigui 'la gent és molt cívica a Barcelona' o 'la gent no té cap vergonya'. No hi ha un estàndard, i segur que en altres països hi és, però aquí es tracta de tenir sort, o si no t'has de fer fotre.

Laura ha dit...

Maria, de vegades no veus REALMENT la gent gran, la gent lesionada o les dones embarassades. No perquè no les vulguis veure sinó perquè vés a saber amb què tens ocupat el cap que, perdó, no veus que potser hi ha gent que necessita seure. Jo quan vaig al bus o al metro no estic pendent a cada parada a veure si puja algú a qui pugui cedir el meu seient (quan tinc la sort d'anar asseguda), potser miro el llibre perquè realment estic llegint, o potser miro el mòbil perquè realment estic enviant un missatge, o potser miro la mitja perquè realment estic fent punt. I si estic capficada en les meves històries i em ve una embarassada o una senyora gran o una noia amb la cama trencada i em demanen seure, no tindré cap inconvenient a cedir-los el meu seient. De vegades, senzillament, no estàs pendent de la gent.

Parlo per mi, clar.

Tu, jo i l'Otis ha dit...



Aquest recull no pretenia ser una valoració del civisme de la gent, ni molt menys. Volia fer un recull de les anècdotes que han anat sorgint, ara que em miro les coses "des d'un altre punt de vista".
És sa, també, mirar-se les coses des d'un altre punt de vista, de tant en tant. Es descobreixen moltes coses... i se n'aprenen d'altres, també...