.... de colores...

Perquè a aquestes hores som a dins d'un avió, estrenant la nostra lluna de mel.

No ens ho tingueu en compte, tornarem amb moltes fotos, una pila d'històries, una mica més morenos i menjats pels mosquits, d'aquí a uns dies.



(i ens perdem el resultat de les eleccions, les valoracions, el Barça-Madrid, els 1000 resums del partit, possiblement el naixement del Nil...)

Cinemes perduts...

La nostra petita secció cinematogràfica ha quedat molt desactualitzada... A veure si ho arreglem en un moment.
Nem a pams (no us espanteu...):



Origen: la vam anar a veure fa mooooooolts dies, però s'havia quedat en el tinter. Bona trama, complicadeta, molt ben lligada, molt dinàmica, tot i que cal estar molt atent per no perdre el fil.
Dicaprio... a mi no em convenç, en general, en cap pel·lícula (És que la cara de nen no li canviarà mai??). Però s'ha de reconèixer el mèrit que té a Origen.













Pa negre: Primer de tot... s'ha de veure en català. Si no, no té gràcia.
Segon: Quins nens més tremendus! Quin parlar més autèntic! Quina història més dura! Quines imatges més cruels!
Un pel·liculón!!!
Em quedo amb ganes de llegir el llibre de l'Emili Teixidor.











Los seductores: Típic entreteniment francès. És una pel·lícula simpàtica, un punt còmica, per passar la tarda. La Vanessa Paradis demostra, una vegada més, que per tenir èxit no cal ser perfecta (i si no, mireu-li les dents).
És molt gran la imitació del ball de Dirty Dancing.














Herois: Els nens també estan tremendus, quasi al nivell dels de Pa negre. La història és convincent, tot i que rellisca en algun punt, especialment geogràfic (un pantà a tocar d'un poble de platja? Com?).
La música és molt xula, porta molts records d'aquella època: les bicis BH, les cabanes al camp, les joguines que tots vam tenir... Prepareu els mocadors!!

Menció "especial" per la Santolaria: interpretació terribilis, absolutament insulsa. I el Brendemühl no està al seu nivell habitual...












Last but not least, Caza a la espía: una història d'espies, sense gaire acció, sobre Estats Units i la guerra de l'Iraq.
Em sembla extremadament positiu que comencin a sortir, en format pel·lícula i seriosa, opinions crítiques amb la guerra. És basada en fets reals, en els llibres que van escriure el matrimoni protagonista.
En algun moment se'm va fer una miqueeeeta lenta, però en Sean Penn sempre és un tret segur, en una pel·lícula!

Hi havia una vegada una nena...

Tal com han fet l'Assumpta, en Ferran i en Garbí i altres blocaires, us ensenyo com era jo de petiteta:

això és al pati de casa dels meus pares, i per la fila que faig no crec que tingués més de tres anys, potser quatre. No recordo quina trastada devia estar fent, per tenir les mans al cap... o potser és que em queia la gorra...

Les punxes que es veuen darrere meu són d'una palmera, que amb els anys va créixer tant que amenaçava amb engolir la resta de plantes del pati i la van acabar tallant. Les parets ara són de color verd, i el terra és de rajola clara...

Ara que hi penso... aquesta foto deu ser de la mateixa època que aquesta altra...

Votem

Aquest any votem per correu... i no sabeu com n'és de divertit:



tinc al meu davant una petita muntanya de butlletes de partits que no havia sentit anomenar mai, d'aquells que no surten mai a les notícies gràcies a la llei contra la que protesten sempre els periodistes...



Entre els escons en blanc, els pensionistes en acció, els pirates, els humanistes i els dels animals...




També us volia ensenyar el pilar de X inacabat sense folre ni manilles (ara que els castells són un bé immaterial de la humanitat) que estem fent a casa amb la propaganda electoral.
Personalment, m'he proposat no obrir ni una sola carta. Total, per moltes promeses que facin al final faran el que voldran igualment...
Malaguanyat paper!

Properes activitats de Children of Africa

A la barra de la dreta teniu penjats els dos propers actes benèfics de Children of Africa:

A Barcelona, un sopar espectable el 26 de novembre,

i a Figueres, un dinar el 12 de desembre, a més d'una exposició al Cafè dels Tints.

Els beneficis obtinguts es destinaran a la construcció d'un dispensari a la ciutat de Tsunza.

Flors

Hi ha gent que té unes mans i una traça espectacular i aconsegueixen fer meravelles com aquestes. Amb una senzilla cerca de "felt flower bouquet" a Google trobareu més exemples d'aquest tipus de flors i llocs on comprar-los, com no.

I si voleu perdre la tarda, entreu a Esty.com i trieu i remeneu entre els milers de milions d'artesans que s'hi anuncien. Controleu la targeta de crèdit, eh!

Però jo ho havia de provar...

Aquest, i un de molt similar, van ser els rams que vam regalar a les nostres mames el dia de la festa del nostre casament. Les reaccions?...

El negoci de casar-se (VI)

O bé... 1000 maneres de quedar malament.

Quan una empresa ofereix un servei, pacta amb el client una sèrie de condicions. A l'hora de prestar el servei a la pràctica, ho ha de fer d'una manera concreta i respectant les condicions pactades anteriorment amb el client.
Si has pactat amb el teu càtering dues hores de barra lliure, amb una determinada quantitat de beguda i unes determinades marques, no s'hi val a reciclar les ampolles de l'últim casament i després desaparèixer.
Si has pactat, verbalment, que el lloguer de la finca és X, no s'hi val despertar-se a última hora i decidir que vols Y.

Aquesta mena de tonteries fan que, malgrat que el servei sigui excel·lent en altres sentits, un s'endugui un regustet amarg... i, per descomptat, que recomani precaució als amics o potser, fins i tot, que desaconselli aquestes empreses...

És que sempre s'ha d'estar a l'aguait...

Arròs

A les primeres festes al pis de Concell de Cent, sempre hi havia algú que treia un collaret o un penjoll i jugava a fer el pèndol. Si es mou en sentit circular, és una nena. Si es mou recte, serà un nen (o era al revés?). I es fa tantes vegades com calgui fins que el pèndol deixi de moure's... i això vol dir que, quan "siguis gran", tindras tots aquests fills.
Més d'un cop i de dos, o potser fins i tot la primera nit, hi vam jugar i tant a en Carles com a mi ens sortia el mateix: el pèndol no es movia. Es quedava quiet. Parat. Clavat.

Anys després, hem descobert un dels possibles motius: benvolguts tots, ens hem casat "dos cops", i en cap dels dos no se'ns ha tirat arròs, símbol de fertilitat i prosperitat.