Otis

08.01.05 - 28.10.22

 

 

 

Aquesta és de veritat l'última entrada. Del que va donar nom al blog, el que ens va fer riure, ens va fer companyia, ens va fer jugar, ens va roncar sorollosament, ens va fer plorar. Del que ens va veure créixer, ens va veure casar-nos, va veure néixer criatures, va adaptar-se als canvis amb més o menys fortuna i, després de més 16 anys amb nosaltres, se n'ha anat.

Descansa, amic. Espero que t'hagis sentit estimat a casa. Nosaltres t'hem estimat moltíssim i t'enyorem a cada segon.

El moment precís

Sabíem que arribaria el moment. Podria haver estat ahir, demà, fa dos mesos, d'aquí a cinc anys. Però crec que el dia ha de ser avui.

Ja sabeu com va, això, T'ho agafes amb molta empenta, a tot arreu veus coses que et fan pensar "això ho posaré al bloc", escrius força, dius coses amb seny, dius bestieses, entres als blocs de la gent, fas "amics", descobreixes nous móns, comentes, segueixes, gaudeixes! Molt! 
I de cop les coses es capgiren (en el bon sentit, eh), ja no escrius, no et mires els blocs amb tanta freqüència, en tens 327 pendents de llegir al feedly, quan te'ls mires no comentes, el bloc es va adormint... i, finalment, tens clar que ha arribat l'hora de tancar. Aquesta és l'entrada número 493, i serà l'última.

I només us puc dir gràcies. Gràcies per ser-hi, per llegir-nos, per comentar, per esmentar-nos, per enllaçar-nos... Gràcies. De tot cor.





I ara faré una cosa que crec que no hem fet mai, encara... que és presentar-nos. Val més tard que mai, no?

Hola, em dic Maria, sóc traductora i correctora i tinc mans inquietes (en diuen crafter, en anglès. A mi m'agrada mans inquietes). 
Ell és en Carles, és arquitecte, cantaire i apassionat de l'enologia. 
El nostre fill és en Llorenç, comença a caminar, somriu i assenyala sense parar. 
El nostre gat és l'Otis, rei semi-destronat, que segueix roncant entre els meus braços davant del teclat.

No és habitual, veure'l aquí dins... No sé si em demanava un bany....

No és la nostra millor foto, ni molt menys. Però és d'un dia prou representatiu. Si ens reconeixeu algun dia pel carrer, saludeu-nos, que ens farà il·lusió. És possible que no passegem amb la senyera penjada al coll habitualment, però a la Via Catalana sí :)


I mentrestant... seguirem a Instagram: aquí i aquí ell i aquí jo. En Llorenç i l'Otis no tenen Instagram, però també hi surten, de tant en tant.



Per acabar... una Promesa.








P.D.: Com diu en XeXu, ja som un Estel caigut.

Ballem?

Ai, que m'agrada!!

Reis

Que vagi per endavant que jo no no sóc monàrquica. No hi crec gens i estic convençuda que estaríem millor sense monarquia: ens estalviaríem molts diners i disgustos.

Però... al mateix temps... tinc tres reis. I no vull dir els d'Orient. 

Tinc un rei gran, que ja fa 12 anys que m'aguanta i m'acompanya. Quina sort, que sempre hi siguis.

Tinc un rei pelut, que ja fa 7 anys que ronca les estones que treballa amb mi i que dorm als meus peus al llit de seguida que pot. 

I també tinc un rei petit. Petit i dolç i belluguet i entretingut i distret i que avui fa un any. Un any sense dormir més de tres hores seguides (ai!). Un any de babes, de bibis, de bolquers, de bodis, de collit, de cotxet i de motxilla. Un any de somriures i plors. Un any!!!!

I per celebrar-ho programo aquest post per a les 6:50 del matí del 9 de març, que és exactament quan va néixer el rei petit. Que tingueu molt bon diumenge!

First Taste

Recordeu la primera vegada que vau tastar una taronja? Segurament no. I un iogurt? Tampoc?

En aquest vídeo ens ensenyen les cares que van posar alguns nens quan van tastar per primer cop un aliment. Aquesta expressivitat... no té preu!!

Camins i somriures

Aquests dies hem sabut de la mort de diverses persones, coneguts, amics d'amics i antics companys de feina, que ens han deixat amb 40 anys, i fins i tot menys. Tan joves! Tan plens de llum! Tantes coses pendents!
Mentre el petit i jo estàvem engripats, vaig començar a pensar... 
Vull creure, com segurament tantes altres persones, que la vida és un camí on el que realment importa no són les fites assolides ni els objectius guanyats, sinó la quantitat de somriures que ens acompanyen, que ens animen des del passat i ens conviden a endinsar-nos sense por en el futur. Per això, amics, m'acomiado de vosaltres amb tristesa i dolor, però també amb un petit somriure. Si bé el vostre camí no ha estat prou llarg, espero que, allà on sigueu, pugueu mirar enrere i gaudir dels nostres somriures.
Un petó.

Lectures del 2013

Confesso que pensava que al 2013 havia llegit molt i molt poc. Però, veient la llista, i veient els anys anteriors, tampoc no està tan malament... la temàtica ha variat una mica, més "bebè-cèntrica". Però m'estic curant, eh! ;)

1. Bésame mucho. Carlos González (venia del 2012)
2. Què es pot esperar quan s'està esperant, d'A. Eisenberg, H. Murkoff i S. Hathaway (venia del 2012)
3. Larousse del Embarazo
4. El Gran libro del prematuro: guía esencial para el cuidado del niño prematuro en el hospital, en casa y durante sus primeros años de vida. Susan L. Madden
5. Criatura i companyia. Carles Capdevila
6. Intimidad. Hanif Kureishi
7. Dormir sin lágrimas. Rosa Jové
8. Castelli di rabbia. Alessandro Baricco
9. Puerperios. Laura Gutman (confesso que només n'he llegit mig... m'ha superat)
10. Felices sueños. Elisabet Pantley (en Llorenç és de mal dormir, es nota?)
11. Mi niño no me come. Carlos González (no és el cas, però més val prevenir...)
12. Nieve. Maxence Fermine (bonic, bonic, bonic)
13. 17 maneres de matar un home amb un tovalló. Òscar Andreu (el tinc a mitges, no m'està acabant d'enganxar)
14. Pan casero. Ibán Yarza (també el tinc a mitges... i em fa venir moltes ganes de tenir un forn com cal per poder fer totes les receptes de pa que proposa!!)

(Reviso els llibres pendents del 2011 i del 2012 m'adono que Civiltà in bagno, de Lawrence Wright, segueix al mateix punt on el vaig deixar al 2011 i ja ni tan sols el tinc a la tauleta de nit, amb els llibres pendents... en fi...)

Ajudeu-me! És un concurs!

Des del centre cívic La Galeria de la Casa Sagnier han seleccionat aquesta foto meva per al concurs #Instantcraft, guanya qui tingui més Likes a Facebook! 

Si us agrada, entreu a la seva pàgina i regaleu-me un Like, sisplau!!

Aquí teniu l'enllaç, i la foto és aquesta:

La foto és feta, precisament, a La Galeria, en un curs de costura. El premi del concurs és un taller allà mateix... no cal que us digui que m'agradaria molt repetir!

(Com no, la foto està passada per Instagram, m'hi podeu trobar com a marialunac)

Theo and Beau

No sé com he arribat a aquesta pàgina, en què una mare ensenya les fotografies que està fent al seu fill petit i el gosset que han adoptat mentre fan la migdiada. Com a mare de nen i "mare" de gat, em cau la baba, i em fa molta enveja que es portin tant i tant bé.

Tant de bo l'Otis i en Llorenç acabin dormint així, algun dia.


(Podeu seguir la Jessica Shyba a Instagram @mommasgonecity o veure més fotos amb el hashtag #TheoandBeau)

Octubre

Fa uns dies vaig veure aquest vídeo per YouTube:

Em va fer pensar, igual que un relat d’aquests que circulen per Facebook i que no recordo qui va penjar.... i que he trobat! És aquest. Per un moment vaig pensar que era un meme... però... ara no ho sé...

Just aquest mes d’octubre he tingut la sort de tenir molta feina. Molta! Un volum molt gran, d'aquells que et solucionen el mes, però te n'ocupen tooooootes les hores, des de la primera del matí fins a l'última de la nit. Ben calculat, començant el dia 1 i entregant el dia 31, m'ho havia programat de manera que podia enllestir-ho sense haver-hi de dedicar pràcticament cap cap de setmana.
En el fons, crec que és una sort, perquè darrerament no rebo tanta feina com en solia rebre; però també és una llàstima, perquè el preu que en paguen no és per tirar coets i em requereix un esforç considerable. I, a més, em roba temps "familiar".

Aquest mes en Llorenç ha començat a anar a la llar. Per una banda, està bé, ell es distreu, juga amb altres nens, nosaltres ens podem dedicar una mica més a les nostres coses. Tots contents. Però, per altra banda, també han arribat els virus de la llar, i just quan jo estava amb aquest subidón de feina... es va posar malaltó i va estar dos dies a casa amb febreta i mocs. En la vida de l’autònom muntanya russa, 2 dies de feina poden ser fonamentals. Fins ara, quan la muntanya russa pujava, i arribava una allau de feina, em llevava aviat, anava a dormir tard i em passava el dia literalment enganxada a l’ordinador. I, un cop acabada la feina, ho compensava agafant-me un parell de dies lliures. Però ara... no! Un parell de dies m'han desmuntat la programació. En Llorenç no hi entén de muntanyes russes, ni de feines, ni de clients, ni de traduccions, ni de dates d'entrega... i per això, i perquè ja dormo prou poques hores com per seguir-me castigant, he dit prou. Per primera vegada en la meva vida laboral, he parlat amb la clienta, li he confessat que no arribo a temps a la data d’entrega i que no podré acabar la feina a temps. I no ha passat res! En lloc de fer 60 pàgines de traducció en faig 50, sortiran millor, i me les podré repassar amb tranquil·litat. Puc jugar amb el meu nen sense tenir remordiments de consciencia laborals, dormo totes les hores que ell em deixa, i em puc permetre el luxe d’escriure una entrada al bloc.
Deixaré de guanyar uns eurets, sí, però estic la mar de contenta.

Feliç dijous :)

Amor d'estiu

Fa molts dies que em ronda aquesta cançó pel cap. Ho he buscat, és de l'any 1991.



Algú em sap dir per què la meva memòria desenterra cançons de quan tenia 13 anys?

6 mesos, 21 dies i 3 hores

6 mesos, 21 dies, 3 hores i 10 minuts amb nosaltres. I avui, per primer cop, passarà el dia a la llar d'infants. 

Normalment a les 8 del matí ja sol ser despert, però avui encara dormia. L'he despertat, l'he canviat, hem vestit de carrer i li he donat l'esmorzar. La meitat del biberó ha acabat a sobre dels meus pantalons i al sofà en forma de vòmit matinal. Espero que no sigui un mal presagi.

I hem sortit de casa, hem enfilat la pujada i hem entrat a l'escola. L'estacionament de cotxets és ple a vessar! Hem entrat a l'aula, ha vist les joguines, i el somriure de la mestra, els dos companys de classe... i l'hem deixat allà. Ben tranquil.

I amb una llagrimeta, hem enfilat el camí de tornada, cap a la feina. Esperant que les hores passin ben ràpid i ja sigui hora d'anar-lo a buscar.




És una sensació ben estranya: molts dies, d'aquells que el nen estava pesat i ploraner, hauria volgut portar-lo a la llar d'infants per descansar una estona. I avui, en canvi, hauria volgut jugar amb ell tot el matí. Quina peneta :(

Dormir

Els pares experts diuen que dormir està sobrevalorat. Jo... ja no sé què pensar. Quan pugui dormir quatre hores seguides, m'ho replantejo.


Per ara, us deixo aquests vídeos. Creativitat al poder!

Desigualtats

Que difícil és incorporar-se al món laboral després de quasi quatre mesos que han passat com si res, en un obrir i tancar d’ulls. I quina ràbia que fa, veure que tu, autònoma pringada, has cobrat una baixa ridícula, no has deixat de pagar cap quota, no has tingut cap facilitat, ni cap bonificació, ni cap ajuda... i amigues amb altres tipus de feina (amb tot el carinyo, eh! ;) ) acumulen fins a sis i set mesos de baixa. 
És injust i cruel, qui té feina assegurada té una baixa més ben remunerada i prolongada que qui no sap mai què estarà fent l'endemà. País de pandereta.

Em vaig equivocar de professió, està clar.

Tres i mig

Avui que el nen en fa tres i mig... m'he posat a fer balanç, així, en general:

-Hores dormides: poques, molt poques.
-Hores plorades: forces, nen i mare.
-Cops que he promès que serà fill únic: bastants, per què enganyar-nos. Diuen que més endavant s'oblida, com els dolors del part.
-Vòmits netejats: poquets, afortunadament.
-Bolquers canviats: moooooolts, moltíssims!!!
-Robeta canviada perquè el bolquer ha tingut fuites: més d'un i de dos, ho reconec.
-Senyores que et creues pel carrer que han donat la seva opinió sobre el nen, el cotxet, el fular, la robeta, o qualsevol altra cosa que no era de la seva incumbència: masses, per desgràcia.
-Revetlles celebrades: avui farem la primera, ja us explicarem com va!
-Somriures rebuts: cada vegada més, per sort!!!


Feliç revetlla!!

Porteig

Em declaro fan absoluta del porteig. Sí, de portar el nen a sobre enganxat tot el dia... de malcriar-lo donant-li tots els braços que vol. Ho confesso!!!
Nosaltres fem servir un fular elàstic d'aquí. Mentre el nen ha sigut molt i molt petit, portar-lo a sobre era com fer el mètode cangur, nadó en contacte permanent amb el pare i la mare (molt recomanable per a petits prematurs).

Les primeres setmanes en Llorenç anava recollidet, en posició fetal, com el  nen de l'esquerra. Ara que és una mica més gran, ja va amb les cametes fora, i el cap estirat per anar xafardejant-ho tot, com el de la dreta.

I ara que és una mica més gran (per mi passar de 2,200 kg a 4,250 kg ja és una mica més gran), és la manera de moure's còmodament per la ciutat, passejar, comprar, remenar per casa... sabent que el nen va perfectament còmode, tranquil i ben portat. I ben a prop de la seva font d'alimentació :) 

Tot canvia

Deu fer cosa d'un mes, o potser una miqueta més, ell se'n va anar a l'assaig de la coral i ens va deixar sols a casa. No sembla tant difícil, sopar, donar el sopar al nen, recollir una mica i a dormir.
Doncs... quan ell va tornar ens va trobar a tots dos fets un mar de llàgrimes, i el gat amagat a sota el llit per no veure'ns ni sentir-nos. En Llorenç va començar a plorar abans que jo em pogués fer el sopar. Li vaig donar pit, li vaig donar el biberó, va estar en braços tota l'estona, me'l vaig penjar al fular, vaig cantar, vaig passejar, vaig ballar, vaig posar l'extractor de la cuina (un soroll blanc, eficàcia provada!)... i res. Vinga plorar i plorar. En algun instant de pausa ploranera i mentre el portava penjat al fular, vaig arribar a picotejar alguna cosa freda, a peu dret a la cuina, per no defallir. Però vam acabar tots dos al llit, plorant, un desconsoladament, potser per un atac de còlics, qui sap, i jo, encara més desconsoladament, de cansament i d'impotència.

Peu de la criatura, a dia d'avui, en escaiola.

Avui en Llorenç té tres mesos i dos dies. El pare és a la coral. L'he banyat sola, li he fet una mica de massatge, ha sopat i l'he posat a dormir. Fa més d'una hora que dorm, i segurament no es despertarà fins a quarts de tres, puntual com un rellotge. He pogut passar el peix per la planxa, preparar una mica d'amanida, asseure'm a taula i menjar-m'ho. I agafar l'ordinador i escriure un post ple d'orgull de mare novata. Costa, però hi ha dies que ens en sortim!!

M'agrada aquesta cançó de bressol hebrea. Ens la posava 

la profe de ioga per a embarassades, em dóna bon rotllo.

Instant

T'atures un instant i t'adones que ja ha passat més d'un mes. Fa molt que no toques l'ordinador, treballes, llegeixes, surts al carrer o dorms més de dues hores seguides. Fas ulleres, et cauen els cabells i la panxa no ha marxat. Hi ha moments en què fa mal el cos i moments en què fa mal la ment. 

I, malgrat tot, no ho canviaries per res.

Llorenç

Ho confesso.

Confesso que els dos darrers posts eren programats. 

Havia pensat agafar-me uns dies de descans, per situar-me, preparar-me, fer-me a la idea del que ens havia de venir... però no ha pogut ser.

El dia 9, mentre es publicava el post Canvis i complements, érem a l'hospital. En Llorenç va decidir néixer el passat dissabte, vuitmesó, a les 6.50 h, amb només 2,2 kg.
Ara ja som a casa, habituant-nos a la nova situació. I gaudint dels seus sons, dels seus plors i dels seus mitjos somriures.

Noves lectures

Amb els canvis de situació, canvien també les lectures...

Sembla que el llibre de capçalera de l'embaràs és "Què es pot esperar quan s'està esperant", d'A. Eisenberg, H. Murkoff i S. Hathaway. 

Repassa tot l'embaràs mes a mes, resol dubtes i consultes, hi ha una part prohibida de "què pot anar malament"... És força entenedor i senzill.

Al mòbil o a través d'internet, Baby Center. També repassa l'embaràs dia a dia, amb diferents consells, preguntes i recomanacions. Inclou imatges divertides, com "Cuál es el tamaño de tu bebé".

Les guies de les llevadores també són molt útils i pràctiques.

Per internet hi ha moooolta informació... potser massa. Llegir una mica està bé, però tampoc no cal infoxicar-se. Bona lectura!