Tot canvia

Deu fer cosa d'un mes, o potser una miqueta més, ell se'n va anar a l'assaig de la coral i ens va deixar sols a casa. No sembla tant difícil, sopar, donar el sopar al nen, recollir una mica i a dormir.
Doncs... quan ell va tornar ens va trobar a tots dos fets un mar de llàgrimes, i el gat amagat a sota el llit per no veure'ns ni sentir-nos. En Llorenç va començar a plorar abans que jo em pogués fer el sopar. Li vaig donar pit, li vaig donar el biberó, va estar en braços tota l'estona, me'l vaig penjar al fular, vaig cantar, vaig passejar, vaig ballar, vaig posar l'extractor de la cuina (un soroll blanc, eficàcia provada!)... i res. Vinga plorar i plorar. En algun instant de pausa ploranera i mentre el portava penjat al fular, vaig arribar a picotejar alguna cosa freda, a peu dret a la cuina, per no defallir. Però vam acabar tots dos al llit, plorant, un desconsoladament, potser per un atac de còlics, qui sap, i jo, encara més desconsoladament, de cansament i d'impotència.

Peu de la criatura, a dia d'avui, en escaiola.

Avui en Llorenç té tres mesos i dos dies. El pare és a la coral. L'he banyat sola, li he fet una mica de massatge, ha sopat i l'he posat a dormir. Fa més d'una hora que dorm, i segurament no es despertarà fins a quarts de tres, puntual com un rellotge. He pogut passar el peix per la planxa, preparar una mica d'amanida, asseure'm a taula i menjar-m'ho. I agafar l'ordinador i escriure un post ple d'orgull de mare novata. Costa, però hi ha dies que ens en sortim!!

M'agrada aquesta cançó de bressol hebrea. Ens la posava 

la profe de ioga per a embarassades, em dóna bon rotllo.