Jo ahir a la tarda vaig plorar durant les 60 pàgines finals de Marley and me, de John Grogan. I no una llagrimeta, no. A llàgrima viva, com una magdalena i sense desenganxar-me del llibre fins que no es va acabar.
Em vaig comprar el llibre fa uns anys, de casualitat, a Londres, quan hi vam passar un cap de setmana amb en Carles. S'havia quedat a la lleixa dels llibres pendents i el vaig repescar fa uns dies.
Des del moment en què el vaig començar no vaig poder parar! No és alta literatura, ni molt menys. És la narració senzilla i planera d'una parella que adopta un cadellet de gos, i de tot el que el gos comporta per a ells en els seus 14 anys de vida, i com evoluciona la família en aquests anys.
M'agradaria haver trobat la traducció de l'article que l'autor va publicar al diari quan es va morir el gos i que ha inspirat el llibre (en Grogan és columnista d'un diari dels Estats Units). Com que no l'he trobada, us enllaço l'article en anglès. Aquí teniu també un resum de la pel·lícula que en van fer, que no he vist, i la sinopsi de l'editorial que l'ha publicat en català. I aquí, uns quants fragments del llibre en anglès. El número 7 és dels que més em van tocar.
A més de tot, el vaig acabar de llegir amb l'Otis dormint a sobre la meva panxa. És la primera vegada que ho fa...