De mares protectores i dels costats obscurs de la ment...

Amb aquest títol no introdueixo cap post psicològic, només és per parlar de les dues últimes pelis que hem anat a veure: Mother i Black Swan.

Dues pel·lícules molt diferents, no tenen res a veure, però tenen alguns petits aspectes en comú, i això i el fet que les haguem vist aquesta setmana totes dues, fa que les presenti en conjunt.

La primera, coreana, d'un ritme força pausat, però amb algunes escenes molt impactants. Papers destacats, sobre tot el de la mare i el del fill disminuït psíquic. A mi se'm va fer un punt llarga, i això que no em fa res el cinema denominat lent, però en alguns moments em vaig moure excessivament a la butaca. Però ho compensen algunes escenes que et fan glaçar la sang. Ep, i no és de por!

 

I la que tampoc és de por, però també et glaça la sang, és El Cigne Negre. Brutal. Creus que vas a veure un tipus de pel·lícula i te'n trobes una que et sorprèn des del primer segon. Impecable Natalie Portman, un Òscar de calaix, estava clar. No voldria parlar-ne massa, per no desvetllar la trama, però la que va ser la Reina Amidala a Star Wars, aquí també passa a ser una reina, però del costat obscur...

Són sorprenents també els cartells. Sobretot els de Black Swan. Us adjunto l'original (crec) i el que han fet servir aquí. No sé quins dels dos m'inquieta més: una innocent i delicada noia transformada en una bèstia despietada o una preciosa nina de porcellana trencant-se... (Carles)

A mi, definitivament, la peli d'ahir m'ha tingut tot el dia amb una sensació de neguit sorprenent. Només de recordar els ulls de la ballarina... se'm fa com un nus a l'estòmac... Entenc que per això és una pel·lícula molt gran: no només no et deixa indiferent, sinó que segueixes tenint-la molt present al cap de 24 hores. (Maria)