divendres, 31 de gener del 2014

Camins i somriures



Aquests dies hem sabut de la mort de diverses persones, coneguts, amics d'amics i antics companys de feina, que ens han deixat amb 40 anys, i fins i tot menys. Tan joves! Tan plens de llum! Tantes coses pendents!
Mentre el petit i jo estàvem engripats, vaig començar a pensar... 

Vull creure, com segurament tantes altres persones, que la vida és un camí on el que realment importa no són les fites assolides ni els objectius guanyats, sinó la quantitat de somriures que ens acompanyen, que ens animen des del passat i ens conviden a endinsar-nos sense por en el futur. Per això, amics, m'acomiado de vosaltres amb tristesa i dolor, però també amb un petit somriure. Si bé el vostre camí no ha estat prou llarg, espero que, allà on sigueu, pugueu mirar enrere i gaudir dels nostres somriures.
Un petó.


4 comentaris:

Anònim ha dit...

S'ha d'aprofitar a estar amb la gent ara que son vius, perquè si esperem massa després ja no hi som a temps, i si ho fas després de finats et titllen de necrofílic...

Sergi ha dit...

M'acabes d'alegrar el dia... jo que en tinc 36 ja veig que tinc els dies comptats. Bé, cal aprofitar els dies, sense estressar-se tampoc, però no sabem quan acabarà tot. No sóc tan optimista per això dels somriures, però sí que és cert que no s'ha de deixar tot pel final.

rits ha dit...

Per un moment he pensat que tancaves el blog.

Doncs sí, molt millor comptar somriures, el problema és que sovint no els sabem apreciar. N'haurem d'aprendre.

MaryMoon ha dit...

Pons, necrofília no, gràcies. Aprofitem mentre som vius, sí.

XeXu, tampoc era qüestió d'estabornir a ningú... més aviat de desfogar-me i acomiadar a aquells que han marxat. Amb somriures o no, cada un a la seva manera.

Rits, és una cosa que també m'ha passat pel cap, darrerament. El subconcient em deu haver traït....

Una abraçada a tots i bona setmana!