Quan vam saber que la família creixia, vam començar a planificar la nova distribució del nostre pis. Amb un meticulós control de qualitat efectuat per dos menors de dos anys al menjador, vam veure que la tele perilla, el dvd també, els llibres del moble de la tele són un blanc fàcil per als seus àgils ditets... entre d'altres. Era moment de canvis.
També vam creure que l'estudi, que fins ara era entre el menjador i la nostra habitació, estaria millor a l'altra punta del passadís, al lloc de l'habitació de convidats/traster. I l'habitació del nen, millor entre el menjador i la nostra habitació. Més a prop nostre. Per tant... hem fet un trasllat "intern". I ens hem quedat sense traster. Ni llit per a convidats.
Traslladar l'estudi de dos professionals liberals amb una bona quantitat de llibres va ser més laboriós del que esperàvem, però, al final, ha quedat prou bé. Tenim menys espai i compartim taula. Els llibres s'han quedat al passadís, penjats en unes lleixes noves. I la rentadora és la meva música de fons quan treballo, amb les cuines dels veïns i la remor de l'escala... però és igual.
El traster ha desaparegut, per tant... els trastos s'han redistribuït. Encara n'hi ha algun que busca ubicació definitiva... ja ho trobarem.
I un cop desmuntat i muntat l'estudi, arriba l'hora de fer l'habitació del nen. I el nen... ve amb tota una sèrie de complements...
Suposo que en el fons és com quan ens vam casar, quan va sorgir la sèrie
El negoci de casar-se. Si no tens això, és que ets un mal pare. Si no tens allò altre, és que ets una mala mare. Si no has fet la
canastilla i la llista de bateig, quina mena de criatura portaràs al món! Entre bolquers, cremetes, robeta, mobles, bressol, moisès, banyera, cotxet, cadiretes, trones, petits electrodomèstics diversos d'utilitat dubtosa... Suposo que les botigues aprofiten la sensibilitat dels pares novells (i dels avis, i dels tiets...), que estem tous i se'ns cau la baba ja abans que neixi el nen, i totes les nostres pors i inseguretats, per encolomar-nos coses i coses i coses...
Per una banda, jo em pregunto: cal?
Estarà més ben atès el nostre fill si pot disposar de toooooooooootes les coses que diuen que són taaaaaaaaaaan necessàries?
I, per altra banda, em pregunto també: Cal que sigui tot nou?
En un moment en què fer una gran despesa no ens va gens bé (pregunteu per la baixa per maternitat de les treballadores autònomes i ho entendreu), cal comprar, comprar, comprar, perquè en dos dies la criatura faci una estirada i li quedi tot petit? O no li agradi? O no hi estigui bé? O descobrim que allò tan meravellós no ens resulta pràctic?
Fidels als nostre principis, i a la nostra situació, hem anat recopilant estris i complements que els amics amb fills ens han anat cedint i regalant. Algunes coses han sortit de les fonts d'
intercanvi que ja coneixíem, i de les noves que ens han fet
descobrir. El bressol que farem servir té 35 anys i ja hi va dormir el pare de la criatura :)
Aquesta entrada era, a més de per explicar les
batalletes que hem tingut amb l'espai domèstic, i per esbravar-me una mica, per
agrair molt moltíssim a la família i als amics que ens heu passat coses. Gràcies de tot cor. Esperem fer-ne un bon ús.
