De vegades jo no sé perquè se'm passen pel cap les idees que em passen pel cap... i perquè els dits són més ràpids i per quan vull pensar què estic fent, ja ho he fet.
Fa uns dies vaig fer una traducció voluntària. Segurament, la traducció més difícil que he fet fins ara. I no per llengua, ni per vocabulari, ni per tecnicismes, sinó per contingut. Contingut sentimental, personal, íntim i compartit en primera persona per aquestes persones, persones valentes que expliquen la història de la seva malaltia.
Així doncs, des d'aquí us convido a llegir els seus plans contra la leucèmia, i també a conèixer la tasca de la Fundació Josep Carreres.
7 comentaris:
Doncs què et puc dir. T'honora un munt que realitzessis aquesta tasca de la que segur, tu també n'has après un munt.
Enhorabona. Donar veu a aquestes persones no té preu.
No sé si m'honora o no, però jo ho vaig fer amb totes les ganes. Hi ha taaaaaaaantes coses per fer...
El món del voluntariat és ple de bona gent... tu també ens ho demostres! :-))
És un acte que diu molt. I bé que paga la pena!
*Sànset*
Si es fa quelcom amb el cor mai s'espera res a canvi. Al contrari, només pel sol fet de fer-ho ja hem rebut. Moltes felicitats!
Una gran aportació per part teva!
Per a la meva sorpresa, fa uns dies va arribar a casa un sobre amb informació de la Fundació i un cd d'òpera. No m'ho esperava, ha estat tot un detall!!
Gràcies a tots per passar.
Per cert, algú és donant de medul·la?
Publica un comentari a l'entrada