Reis

Que vagi per endavant que jo no no sóc monàrquica. No hi crec gens i estic convençuda que estaríem millor sense monarquia: ens estalviaríem molts diners i disgustos.

Però... al mateix temps... tinc tres reis. I no vull dir els d'Orient. 

Tinc un rei gran, que ja fa 12 anys que m'aguanta i m'acompanya. Quina sort, que sempre hi siguis.

Tinc un rei pelut, que ja fa 7 anys que ronca les estones que treballa amb mi i que dorm als meus peus al llit de seguida que pot. 

I també tinc un rei petit. Petit i dolç i belluguet i entretingut i distret i que avui fa un any. Un any sense dormir més de tres hores seguides (ai!). Un any de babes, de bibis, de bolquers, de bodis, de collit, de cotxet i de motxilla. Un any de somriures i plors. Un any!!!!

I per celebrar-ho programo aquest post per a les 6:50 del matí del 9 de març, que és exactament quan va néixer el rei petit. Que tingueu molt bon diumenge!

First Taste

Recordeu la primera vegada que vau tastar una taronja? Segurament no. I un iogurt? Tampoc?

En aquest vídeo ens ensenyen les cares que van posar alguns nens quan van tastar per primer cop un aliment. Aquesta expressivitat... no té preu!!

Camins i somriures

Aquests dies hem sabut de la mort de diverses persones, coneguts, amics d'amics i antics companys de feina, que ens han deixat amb 40 anys, i fins i tot menys. Tan joves! Tan plens de llum! Tantes coses pendents!
Mentre el petit i jo estàvem engripats, vaig començar a pensar... 
Vull creure, com segurament tantes altres persones, que la vida és un camí on el que realment importa no són les fites assolides ni els objectius guanyats, sinó la quantitat de somriures que ens acompanyen, que ens animen des del passat i ens conviden a endinsar-nos sense por en el futur. Per això, amics, m'acomiado de vosaltres amb tristesa i dolor, però també amb un petit somriure. Si bé el vostre camí no ha estat prou llarg, espero que, allà on sigueu, pugueu mirar enrere i gaudir dels nostres somriures.
Un petó.

Lectures del 2013

Confesso que pensava que al 2013 havia llegit molt i molt poc. Però, veient la llista, i veient els anys anteriors, tampoc no està tan malament... la temàtica ha variat una mica, més "bebè-cèntrica". Però m'estic curant, eh! ;)

1. Bésame mucho. Carlos González (venia del 2012)
2. Què es pot esperar quan s'està esperant, d'A. Eisenberg, H. Murkoff i S. Hathaway (venia del 2012)
3. Larousse del Embarazo
4. El Gran libro del prematuro: guía esencial para el cuidado del niño prematuro en el hospital, en casa y durante sus primeros años de vida. Susan L. Madden
5. Criatura i companyia. Carles Capdevila
6. Intimidad. Hanif Kureishi
7. Dormir sin lágrimas. Rosa Jové
8. Castelli di rabbia. Alessandro Baricco
9. Puerperios. Laura Gutman (confesso que només n'he llegit mig... m'ha superat)
10. Felices sueños. Elisabet Pantley (en Llorenç és de mal dormir, es nota?)
11. Mi niño no me come. Carlos González (no és el cas, però més val prevenir...)
12. Nieve. Maxence Fermine (bonic, bonic, bonic)
13. 17 maneres de matar un home amb un tovalló. Òscar Andreu (el tinc a mitges, no m'està acabant d'enganxar)
14. Pan casero. Ibán Yarza (també el tinc a mitges... i em fa venir moltes ganes de tenir un forn com cal per poder fer totes les receptes de pa que proposa!!)

(Reviso els llibres pendents del 2011 i del 2012 m'adono que Civiltà in bagno, de Lawrence Wright, segueix al mateix punt on el vaig deixar al 2011 i ja ni tan sols el tinc a la tauleta de nit, amb els llibres pendents... en fi...)

Ajudeu-me! És un concurs!

Des del centre cívic La Galeria de la Casa Sagnier han seleccionat aquesta foto meva per al concurs #Instantcraft, guanya qui tingui més Likes a Facebook! 

Si us agrada, entreu a la seva pàgina i regaleu-me un Like, sisplau!!

Aquí teniu l'enllaç, i la foto és aquesta:

La foto és feta, precisament, a La Galeria, en un curs de costura. El premi del concurs és un taller allà mateix... no cal que us digui que m'agradaria molt repetir!

(Com no, la foto està passada per Instagram, m'hi podeu trobar com a marialunac)

Theo and Beau

No sé com he arribat a aquesta pàgina, en què una mare ensenya les fotografies que està fent al seu fill petit i el gosset que han adoptat mentre fan la migdiada. Com a mare de nen i "mare" de gat, em cau la baba, i em fa molta enveja que es portin tant i tant bé.

Tant de bo l'Otis i en Llorenç acabin dormint així, algun dia.


(Podeu seguir la Jessica Shyba a Instagram @mommasgonecity o veure més fotos amb el hashtag #TheoandBeau)

Octubre

Fa uns dies vaig veure aquest vídeo per YouTube:

Em va fer pensar, igual que un relat d’aquests que circulen per Facebook i que no recordo qui va penjar.... i que he trobat! És aquest. Per un moment vaig pensar que era un meme... però... ara no ho sé...

Just aquest mes d’octubre he tingut la sort de tenir molta feina. Molta! Un volum molt gran, d'aquells que et solucionen el mes, però te n'ocupen tooooootes les hores, des de la primera del matí fins a l'última de la nit. Ben calculat, començant el dia 1 i entregant el dia 31, m'ho havia programat de manera que podia enllestir-ho sense haver-hi de dedicar pràcticament cap cap de setmana.
En el fons, crec que és una sort, perquè darrerament no rebo tanta feina com en solia rebre; però també és una llàstima, perquè el preu que en paguen no és per tirar coets i em requereix un esforç considerable. I, a més, em roba temps "familiar".

Aquest mes en Llorenç ha començat a anar a la llar. Per una banda, està bé, ell es distreu, juga amb altres nens, nosaltres ens podem dedicar una mica més a les nostres coses. Tots contents. Però, per altra banda, també han arribat els virus de la llar, i just quan jo estava amb aquest subidón de feina... es va posar malaltó i va estar dos dies a casa amb febreta i mocs. En la vida de l’autònom muntanya russa, 2 dies de feina poden ser fonamentals. Fins ara, quan la muntanya russa pujava, i arribava una allau de feina, em llevava aviat, anava a dormir tard i em passava el dia literalment enganxada a l’ordinador. I, un cop acabada la feina, ho compensava agafant-me un parell de dies lliures. Però ara... no! Un parell de dies m'han desmuntat la programació. En Llorenç no hi entén de muntanyes russes, ni de feines, ni de clients, ni de traduccions, ni de dates d'entrega... i per això, i perquè ja dormo prou poques hores com per seguir-me castigant, he dit prou. Per primera vegada en la meva vida laboral, he parlat amb la clienta, li he confessat que no arribo a temps a la data d’entrega i que no podré acabar la feina a temps. I no ha passat res! En lloc de fer 60 pàgines de traducció en faig 50, sortiran millor, i me les podré repassar amb tranquil·litat. Puc jugar amb el meu nen sense tenir remordiments de consciencia laborals, dormo totes les hores que ell em deixa, i em puc permetre el luxe d’escriure una entrada al bloc.
Deixaré de guanyar uns eurets, sí, però estic la mar de contenta.

Feliç dijous :)