Otis

08.01.05 - 28.10.22

 

 

 

Aquesta és de veritat l'última entrada. Del que va donar nom al blog, el que ens va fer riure, ens va fer companyia, ens va fer jugar, ens va roncar sorollosament, ens va fer plorar. Del que ens va veure créixer, ens va veure casar-nos, va veure néixer criatures, va adaptar-se als canvis amb més o menys fortuna i, després de més 16 anys amb nosaltres, se n'ha anat.

Descansa, amic. Espero que t'hagis sentit estimat a casa. Nosaltres t'hem estimat moltíssim i t'enyorem a cada segon.

El moment precís

Sabíem que arribaria el moment. Podria haver estat ahir, demà, fa dos mesos, d'aquí a cinc anys. Però crec que el dia ha de ser avui.

Ja sabeu com va, això, T'ho agafes amb molta empenta, a tot arreu veus coses que et fan pensar "això ho posaré al bloc", escrius força, dius coses amb seny, dius bestieses, entres als blocs de la gent, fas "amics", descobreixes nous móns, comentes, segueixes, gaudeixes! Molt! 
I de cop les coses es capgiren (en el bon sentit, eh), ja no escrius, no et mires els blocs amb tanta freqüència, en tens 327 pendents de llegir al feedly, quan te'ls mires no comentes, el bloc es va adormint... i, finalment, tens clar que ha arribat l'hora de tancar. Aquesta és l'entrada número 493, i serà l'última.

I només us puc dir gràcies. Gràcies per ser-hi, per llegir-nos, per comentar, per esmentar-nos, per enllaçar-nos... Gràcies. De tot cor.





I ara faré una cosa que crec que no hem fet mai, encara... que és presentar-nos. Val més tard que mai, no?

Hola, em dic Maria, sóc traductora i correctora i tinc mans inquietes (en diuen crafter, en anglès. A mi m'agrada mans inquietes). 
Ell és en Carles, és arquitecte, cantaire i apassionat de l'enologia. 
El nostre fill és en Llorenç, comença a caminar, somriu i assenyala sense parar. 
El nostre gat és l'Otis, rei semi-destronat, que segueix roncant entre els meus braços davant del teclat.

No és habitual, veure'l aquí dins... No sé si em demanava un bany....

No és la nostra millor foto, ni molt menys. Però és d'un dia prou representatiu. Si ens reconeixeu algun dia pel carrer, saludeu-nos, que ens farà il·lusió. És possible que no passegem amb la senyera penjada al coll habitualment, però a la Via Catalana sí :)


I mentrestant... seguirem a Instagram: aquí i aquí ell i aquí jo. En Llorenç i l'Otis no tenen Instagram, però també hi surten, de tant en tant.



Per acabar... una Promesa.








P.D.: Com diu en XeXu, ja som un Estel caigut.

Ballem?

Ai, que m'agrada!!

Reis

Que vagi per endavant que jo no no sóc monàrquica. No hi crec gens i estic convençuda que estaríem millor sense monarquia: ens estalviaríem molts diners i disgustos.

Però... al mateix temps... tinc tres reis. I no vull dir els d'Orient. 

Tinc un rei gran, que ja fa 12 anys que m'aguanta i m'acompanya. Quina sort, que sempre hi siguis.

Tinc un rei pelut, que ja fa 7 anys que ronca les estones que treballa amb mi i que dorm als meus peus al llit de seguida que pot. 

I també tinc un rei petit. Petit i dolç i belluguet i entretingut i distret i que avui fa un any. Un any sense dormir més de tres hores seguides (ai!). Un any de babes, de bibis, de bolquers, de bodis, de collit, de cotxet i de motxilla. Un any de somriures i plors. Un any!!!!

I per celebrar-ho programo aquest post per a les 6:50 del matí del 9 de març, que és exactament quan va néixer el rei petit. Que tingueu molt bon diumenge!

First Taste

Recordeu la primera vegada que vau tastar una taronja? Segurament no. I un iogurt? Tampoc?

En aquest vídeo ens ensenyen les cares que van posar alguns nens quan van tastar per primer cop un aliment. Aquesta expressivitat... no té preu!!

Camins i somriures

Aquests dies hem sabut de la mort de diverses persones, coneguts, amics d'amics i antics companys de feina, que ens han deixat amb 40 anys, i fins i tot menys. Tan joves! Tan plens de llum! Tantes coses pendents!
Mentre el petit i jo estàvem engripats, vaig començar a pensar... 
Vull creure, com segurament tantes altres persones, que la vida és un camí on el que realment importa no són les fites assolides ni els objectius guanyats, sinó la quantitat de somriures que ens acompanyen, que ens animen des del passat i ens conviden a endinsar-nos sense por en el futur. Per això, amics, m'acomiado de vosaltres amb tristesa i dolor, però també amb un petit somriure. Si bé el vostre camí no ha estat prou llarg, espero que, allà on sigueu, pugueu mirar enrere i gaudir dels nostres somriures.
Un petó.

Lectures del 2013

Confesso que pensava que al 2013 havia llegit molt i molt poc. Però, veient la llista, i veient els anys anteriors, tampoc no està tan malament... la temàtica ha variat una mica, més "bebè-cèntrica". Però m'estic curant, eh! ;)

1. Bésame mucho. Carlos González (venia del 2012)
2. Què es pot esperar quan s'està esperant, d'A. Eisenberg, H. Murkoff i S. Hathaway (venia del 2012)
3. Larousse del Embarazo
4. El Gran libro del prematuro: guía esencial para el cuidado del niño prematuro en el hospital, en casa y durante sus primeros años de vida. Susan L. Madden
5. Criatura i companyia. Carles Capdevila
6. Intimidad. Hanif Kureishi
7. Dormir sin lágrimas. Rosa Jové
8. Castelli di rabbia. Alessandro Baricco
9. Puerperios. Laura Gutman (confesso que només n'he llegit mig... m'ha superat)
10. Felices sueños. Elisabet Pantley (en Llorenç és de mal dormir, es nota?)
11. Mi niño no me come. Carlos González (no és el cas, però més val prevenir...)
12. Nieve. Maxence Fermine (bonic, bonic, bonic)
13. 17 maneres de matar un home amb un tovalló. Òscar Andreu (el tinc a mitges, no m'està acabant d'enganxar)
14. Pan casero. Ibán Yarza (també el tinc a mitges... i em fa venir moltes ganes de tenir un forn com cal per poder fer totes les receptes de pa que proposa!!)

(Reviso els llibres pendents del 2011 i del 2012 m'adono que Civiltà in bagno, de Lawrence Wright, segueix al mateix punt on el vaig deixar al 2011 i ja ni tan sols el tinc a la tauleta de nit, amb els llibres pendents... en fi...)