Prossima fermata, San Paolo Basilica

Fa exactament un any ja havia arribat al pis.

Havíem fet la maleta, m'havia portat a l'aeroport, ens havíem acomiadat reprimint llàgrimes... i després em vaig quedar sola. Ben sola.

Llavors vaig arribar a Roma, vaig agafar el tren, el metro, vaig seguir a peu amb el plànol en una mà i la maleta a l'altra... fins que vaig arribar al pis.

El primer sopar va ser un calzone per menys de 4 euros.

En la primera, o la segona, volta per barri, vaig descobrir la pintada de la foto.

Sembla que faci segles...

Familystrip

Gràcies, de nou, al TresC, vam tenir el plaer d'assistir a la preestrena exclusiva d'aquesta pel·lícula de Luís Miñarro. No em faré la cinèfila, que jo, abans d'això, no sabia qui era aquest bon home.

Ara sí sé que és productor de renom, que amb aquesta pel·lícula s'estrena com a director, i que tenia una família molt bonica, de la que pot presumir, i presumeix, en aquesta pel·lícula/documental.

Gran regal per fer a uns pares. Un retrat. Un documental. Un record viu d'una època i d'unes persones que van ser i ja no hi són.

Lacrimosa

Fa uns quants dies... ejem... setmanes... la meva coral preferida ens va delectar amb el Requiem de Mozart, amb l'ajuda d'una altra coral i l'acompanyament d'orquestra i solistes. Si no vau tenir l'oportunitat de veure el concert, aquí teniu uns quants vídeos de l'esdeveniment... però ja us aviso que el meu cantant preferit no es veu, i que com el directe, res de res.

Tot torna a començar

Per celebrar que ahir em vaig creuar amb dos d'ells pel carrer... aaaaaaaaaauuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu.......




Que tingueu una fantàstica revetlla!
I felicitats a tots els Joans i Joanes!

Despropòsits en una sala de cinema

Escena surrealista número 1: com ja vam descriure aquí, el fet que la gent es planti a la sala de cine com qui està al sofà de casa, i xerri i cridi generosament perquè tothom el senti... doncs, no, NO ENS AGRADA.

Escena surrealista número 2: No content amb xerrar amb la persona del costat, el paio del davant es fot a xerrar amb el que té 3 seients més enllà. Quan li demanes que calli, encara té la barra de girar-se i mirar-te amb mala cara, tot bordant: "I a tu què et passa?"

Escena surrealista número 3: S'apaguen els llums, comença la pel·lícula i els veïns del costat comencen a remenar bosses de plàstic, treuen l'entrepà embolicat amb paper de plata i llaunes de beguda. No contents amb això, el nòvio, disgustat amb la pel·lícula, despotrica de manera que tots gaudim de la seva opinió.

No voldria generalitzar.... o potser sí. Em sembla una falta de respecte. A fer tertúlia i a sopar, al bar. Al cine, s'hi va a veure pel·lícules i a menjar crispetes o xuxes.

El negoci de casar-se (III)

Avui us volíem explicar, més que res, una anècdota sobre l'apassionant món dels casaments i els seus negocis relacionats.

Abans de fer públic que ens casem, el meu futur marit i jo ens en vam anar a una fira de bodes. Oh! Sí, vam tenir el valor suficient per anar-hi! Agosarats, eh?

I, per a la nostra sorpresa, en aquestes fires s'hi ofereix de tot. Restaurants, vestits, fotògrafs, flors, detalls, invitacions, figures de nuvis, djs, cotxes d'època, gominoles, fonts de xocolata... Quasi tot normal, no? Doncs, a més de tot això, vam trobar un dibuixant que ens oferia els seus serveis per al dia de la festa: ell ens faria una caricatura, nosaltres la podíem subhastar durant el dinar, recaptar diners, i com que als nostres convidats els hi sabria greu quedar-se-la, ens acabaríem quedant amb la caricatura i amb els diners de la subhasta.

Quan sento coses així, veig clar que casar-se, per a alguns, és un negoci.

Otis viatger (V)

I una cinquena. L'Otis fa les maletes... I cap a Eslovènia!
I ja ho ha fet a Moscou, a Colòmbia, a Bergamo i a París...