De vegades jo no sé perquè se'm passen pel cap les idees que em passen pel cap... i perquè els dits són més ràpids i per quan vull pensar què estic fent, ja ho he fet.

Fa uns dies vaig fer una traducció voluntària. Segurament, la traducció més difícil que he fet fins ara. I no per llengua, ni per vocabulari, ni per tecnicismes, sinó per contingut. Contingut sentimental, personal, íntim i compartit en primera persona per aquestes persones, persones valentes que expliquen la història de la seva malaltia.
Així doncs, des d'aquí us convido a llegir els seus plans contra la leucèmia, i també a conèixer la tasca de la Fundació Josep Carreres.
Doncs què et puc dir. T'honora un munt que realitzessis aquesta tasca de la que segur, tu també n'has après un munt.
ResponEliminaEnhorabona. Donar veu a aquestes persones no té preu.
No sé si m'honora o no, però jo ho vaig fer amb totes les ganes. Hi ha taaaaaaaantes coses per fer...
ResponEliminaEl món del voluntariat és ple de bona gent... tu també ens ho demostres! :-))
ResponEliminaÉs un acte que diu molt. I bé que paga la pena!
ResponElimina*Sànset*
Si es fa quelcom amb el cor mai s'espera res a canvi. Al contrari, només pel sol fet de fer-ho ja hem rebut. Moltes felicitats!
ResponEliminaUna gran aportació per part teva!
ResponEliminaPer a la meva sorpresa, fa uns dies va arribar a casa un sobre amb informació de la Fundació i un cd d'òpera. No m'ho esperava, ha estat tot un detall!!
ResponEliminaGràcies a tots per passar.
Per cert, algú és donant de medul·la?