És que sempre em passen pel cap coses d'aquest tipus (de taaaaaaant en taaaaaant), i normalment li dono la tabarra a en Carles, però com que no hi és... us ha tocat.
Per què ens decepcionen les persones?
Per què espero sempre molt més del que algunes persones estan disposades a donar?
Per què, tot i sabent-ho, em deixo desil·lusionar de nou?
Tot ve perquè, dos mesos després, segueixo fent de turista solitària... amb 3 plantons seguits per part de la mateixa persona, i un grup de coneguts nacionals de la feina que tampoc no han resultat ser amics. En fi...
Ja queda menys.
Perque les persones amb un cor tan gran com el teu estan destinades a desilusionar-se sovint, ja que els costa trobar gent com elles.
ResponEliminaVal més estar sola que mal acompanyada... i pensa que aquí hi ha gent que sí que ens delim per veure't i que sí apreciem tot el que ens dones.
Un petonàs, guapa!
Com sempre, aquesta família de figuerencs em treuen les paraules de la boca, els pensaments del cap i els sentiments del cor.
ResponEliminaMaria, si ha de semblar un accident...
Ells s'ho perden, Maria... I, mira, així pots guadir Roma al teu ritme i d'una forma més íntima :)
ResponEliminaMolts petonets a tots.
ResponEliminaAlgú vol venir a sopar amb mi? Al final hauré fet un estudi de gelateries fantàstic, però el de pizzeries jo sola no el vull fer...
mmmmm.... gelat!!!! i pizza!!!! Jo vindria corrents a sopar amb tu... (llàstima que l'avió avui no em vol venir a recollir...)
ResponEliminaja queda poquet! Aquest cap de setmana ens veiem per figueres! Que ja en tenim ganes! (ni que sigui un momentet...)
Un petó!