dilluns, 29 d’agost de 2011

Barreja


És estranya, i curiosa, la barreja de sensacions i de sentiments que es produeixen en qüestió de dos dies.
Dissabte gaudeixes, balles, crides, rius, aplaudeixes, celebres que els amics s'estimen i que ho han volgut compartir amb tu, que són valents i generosos.
Diumenge, en plena ressaca emocional i física, arriben notícies tristes. L'alegria s'apaga, o si més no minva. Perquè per molt que sàpigues que passarà, i que has tingut dies per preparar-te, perdre una persona estimada dol. I s'escapa la llagrimeta, que és dolça, perquè s'ha apagat un somriure però també el dolor de la seva malatia, i també perquè encara està ensucrada per la celebració del dia abans.
El cor i la ment dubten: què pesa més, l'alegria, o la tristesa? l'alegria, o la tristesa, l'alegria, o la tristesa...

dimarts, 23 d’agost de 2011

Dorado a la pimienta


A l'hora de dinar se m'ha tombat el pebre i he menjat pebre amb pollastre... m'ha vingut al cap immediatament el Dorado a la pimienta que vaig menjar a Costa Rica al desembre. Per una banda, és graciós que et decorin el plat amb un Feliz Navidad quan acabes de sortir de la platja i, per altra, és graciós que en diguin Dorado a la pimienta quan en realitat haurien de dir-ne Pimienta con dorado. Me'n vaig menjar la meitat i no em vaig notar la llengua en hores...
Això va ser a la zona del Parc Natural de Manuel Antonio, al restaurant El avión. Sí, es diu avió perquè està fet a partir de l'estructura d'un avió.

Records de viatges...

dilluns, 22 d’agost de 2011

Avanç d'una crònica escocesa

Ahir estàvem a uns agradables 18º... L'arribada a Barcelona ens ha anunciat dues veritats oblidades: la primera, que a Barcelona, a l'agost, hi fa una calor poc suportable (els termòmetres urbans indicaven uns 34º). La segona, que ja se'ns han acabat les vacances.

Sort en tenim de les vivències passades en unes fantàstiques vacances a Escòcia, i de les fotografies per poder-ho demostrar. Com que encara necessitem un parell de dies per a pair-ho tot, no us fem cap crònica del viatge, però si us avancem una fotografia. Per als que ja hi heu estat, segurament us portarem més que bonics records. Per als que no hi heu estat, programeu-vos ja una escapada a aquest meravellós país, amb el qual compartim més que un sentiment d'anhel de llibertat.




La foto és a l'illa de Staffa, una de les Illes Hèbrides. La peça que sona, de Felix Mendelssohn, diuen que la va composar allà mateix, encisat per la bellesa i la màgia acústica de la Cova de Fingal.

divendres, 12 d’agost de 2011

Scotland


La Setmana Santa de fa exactament 12 anys em passejava jo per Escòcia, amb aquesta cara de pipiola, amb els meus companys d'Erasmus. 

Al Loch Katrine

A aquestes hores hi devem tornar a ser. Anem a (re)descobrir la terra de Braveheart. Fins a la tornada!

diumenge, 7 d’agost de 2011

Museu del Joguet de Figueres


Coneixeu el Museu del Joguet de Figueres?
No? Doncs no us el podeu perdre. En ple centre, i molt a prop del Museu Dalí, exposa una impressionant col·lecció de joguines antigues. Maquíssimes.

A aquells que vau jugar-hi us portaran molt bons records. Al que som massa joves per haver-hi jugat ens fan somiar en els nostres jocs infantils.
(Tot i que amb algunes, potser sí, que hi vam jugar...)

dimecres, 3 d’agost de 2011

Manairó

Aprofitant que fem vacances i que teníem pendent un regal de casament, ahir vam anar a dinar al Restaurant Manairó, al c/ Diputació de Barcelona.


Va ser... genial!! Ens van fer un menú degustació amb maridatge de vins, bo, bo, bo.


D'entrant, una cullereta de sardina fumada i un xof de pa amb tomàquet, servit sobre una estructura de ferro forjat xulíssima.


De primer, una croqueta de rostit deliciosa, un ravioli de foie amb salsa de trufa espectacular i un ou a la romana amb patata i calamarsets deliciós.



Després, un arròs amb callos i vieira amb oli d'all i julivert i, per acabar, vedella blanca cuita al Fakir Cook, que és un estri com aquest de la foto.
Tot això, regat primer amb un cava d'elaboració exclusiva, Muntanya Maleïda, crec. El vi blanc, un Trascampanas, un verdejo de Rueda que li fa bona competència al Perro Verde que tant ens agrada. I amb la carn un vi negre d'elaboració pròpia, 100% Tempranillo... i el que passa quan no portes càmera és que no tens prova gràfica de tot, i no en recordo el nom. 
Ah! I aigua TAU al llarg del dinar.


Per postres, una torrija de Santa Teresa amb gelat de formatge fresc i crema de llimona. 





Només li vaig trobar a faltar un detall de xocolata, algun petit four amb el cafè per acabar d'arrodonir l'àpat. La resta, "en cinco palabras": ES-PEC-TA-CU-LAR.  


Per cert, agrair tan fantàstic regal a la Judith, l'Oriol, la Jana i l'Ona.