dimarts, 31 d’agost de 2010

Allò dels regals de compromís...

Quan vam decidir casar-nos, els passos previs no van estar exempts de certes "tradicions", com podria ser la declaració (meva o d'ella?) i els regals de compromís… Del que jo li vaig fer, ja us en parlarà ella, jo us parlo del regal que em va fer ella a mi. I amb això es resol l'Enigma que us vam presentar fa uns dies.

Des de fa uns anys, vaig per la vida sense rellotge. Un estiu me’l vaig treure i ja no me’l vaig tornar a posar (i això que tinc un magnífic rellotge que em van regalar els meus pares -quan em vaig treure el títol d’arquitectura-, i que em farà il·lusió posar-me el dia del casament). I clar, segons la tradició, la núvia ha de regalar un rellotge al nuvi… En el meu cas, per què? Es quedaria en un calaix, amagat… i seria una llàstima. Sort que tinc una futura dona ben espavilada i va estar barrinant què regalar-me (no hi estava obligada, però li feia il·lusió). Finalment, el passat dimarts 10 d’agost vaig tenir el plaer de volar-hi... Sí, el seu regal de compromís va ser un fabulós vol en globus! (al pack regal, hi incloïa la nit prèvia al vol en un hotelet de Santa Pau).



A més de 1000 m, el paisatge pren una nova dimensió... amb cava i coca, una altra... I amb el remat final d'un esmorzar de forquilla, ja no us ho explico!









Gràcies, guapa!

dilluns, 30 d’agost de 2010

Benvinguda, Heura!

A ca l'Otis avui li dediquem una cançonetra dolça a l'Heura. Tot i que encara no la coneixem en persona, segur que és una nena tan guapa i eixerida com els seus papis. Enhorabona, família!



dijous, 26 d’agost de 2010

Compañera... o Compañero...

Compañera
usted sabe
puede contar
conmigo
no hasta dos
o hasta diez
sino contar
conmigo

Si alguna vez
advierte
que la miro a los ojos
y una veta de amor
reconoce en los míos
no alerte sus fusiles
ni piense qué delirio
a pesar de la veta
o tal vez porque existe
usted puede contar
conmigo.

Si otras veces
me encuentra
huraño sin motivo
no piense qué flojera
igual puede contar
conmigo.

Pero hagamos un trato
yo quisiera contar
con usted.

Es tan lindo
saber que usted existe
uno se siente vivo
y cuando digo esto
quiero decir contar
aunque sea hasta dos
aunque sea hasta cinco
no ya para que acuda
presurosa en mi auxilio
sino para saber
a ciencia cierta
que usted sabe que puede
contar conmigo.



Ells també van dir "Sí" dissabte. I amb ells descobrim aquest preciós poema de Mario Benedetti. Felicitats, nois!

dilluns, 23 d’agost de 2010

De vegades...

De vegades crec que voldria tornar aquí. A aquella edat.

Llevar-te al matí, que la mama et prepari l'esmorzar, baixar corrent al pati... i que la teva única preocupació sigui la piscina, els fogonets, les cassoletes de joguina i si fa sol o no.

divendres, 20 d’agost de 2010

Pífies lingüístiques

Segur que n'heu llegit més d'una i de dues i us heu posat les mans al cap...

Aquests dies torna a sortir la del meló i la del mànec. M'encanta. I el guacamole d'advocat també.

dimecres, 18 d’agost de 2010

Otis viatger (X)

Bé, el que tenia definició d'increïble, ara ja és surrealista. No només viatja pel món, sinó que ara, a més, muta i es fa gegant... Com a mínim per poder adormir-se recolzat al Volcà Cotopaxi, a l'Ecuador...






Altres "escapades" del nostre gat:
Moscou
Colòmbia
Bergamo
París
Eslovènia
Praga
Canadà
New York
Oporto

dilluns, 16 d’agost de 2010

dimarts, 10 d’agost de 2010

Enigma

Avui, només una imatge enigmàtica.


dissabte, 7 d’agost de 2010

Trucco




Qui ets tu i què n'has fet de la meva dona?
(coses que et diuen quan no et maquilles mai i de cop... et disfresses...)

dijous, 5 d’agost de 2010

Otis viatger (VIII i IX)

En fi, jo ja no sé què més dir... Potser començaré a criticar el poc gust que té el nostre gat (per pura enveja, és clar) alhora de triar les postals -o protagonitzar-les...-. La de NY és digne de mencionar:


























I mira, una remulladeta d'escarment ara li aniria bé...





























Recompte de les "escapades" del nostre gat:
Moscou
Colòmbia
Bergamo
París
Eslovènia
Praga
Canadà

dimecres, 4 d’agost de 2010

L'edat

Pel que sembla el 2010 és un any de bodes. Nosaltres anirem a tres bodes, a banda de la nostra, i sabem de, com a mínim, cinc parelles més que es casen aquest any. És comprensible, tenim una edat, suposo que estem arribant al moment vital en què molts decidim avançar.

Altres, però, han decidit donar una altra mena de pas i seran pares. Si els casaments ja em xoquen (tot i que el nostre està a menys de tres mesos de distància), no us podeu imaginar com em sorprèn saber que els nostres companys d'aventures seran pares i mares de criatures. Me n'alegro, eh! Em fa feliç si això els fa feliços.
Però al mateix temps fa que m'adoni que els anys passen, les persones creixen, ens fem grans... aix... Ja no parlem dels dies que hem sortit aquesta setmana, de les cerveses del dijous a la nit, de les hores que hem tornat a casa al matí... ara parlem de feina, alguns parlen de l'economia, ens fem els entesos sobre vi, o expliquem preparatius de boda. Les converses també canvien, amb l'edat...