dimarts, 29 de setembre de 2009

Papallonetes

Avui estic contenta.

Ahir al vespre vaig veure "La finestra di fronte" ("La ventana de enfrente" al nostre barri), que feia molt que la tenia pendent. M'agraden les pelis del Ferzan Özpetek: Le fate ignoranti ("El hada ignorante"), Saturno contro ("No basta una vida"). Aquesta, a més, amb el Raoul Bova, que és tot un al·licient, tot i que el model d'ulleres no l'afavoreix gaire ;)

La peli està rodada a Roma, i vaig veure un parc que no coneixia, però em va semblar que el sabria trobar. I l'he trobat aquest matí abans de venir a treballar, en el meu penúltim dia de feina Roma. He passat per Santa Maria in Aracoeli, que també la tenia pendent, i el parc és just al costat: I giardini del Campidoglio, amb unes vistes estupendes a sobre del Teatro di Marcello. Després he passat per la Bocca della verità, que, encara que costi de creure, encara no hi havia posat mai la mà!! I la conservo!!

I llavors he vingut a la feina, i estic acabant coses, i ens han felicitat per com ha anat l'estiu, i la gent està trista perquè marxem, i demà farem comiat amb tothom, oficial i no oficial... i d'aquí a 4 dies seré a casa i tornaré a la meva normalitat de sempre, amb els meus homes, i els meus amics i el meu ambient. Em sap greu deixar Roma, però, al mateix temps, tinc ganes de tornar a casa. Agraeixo l'oportunitat, espero que doni molt de fruit.
I entre tot, tinc papallonetes a l'estòmac i un somriure als llavis...

dilluns, 28 de setembre de 2009

Gelats (IV)

Sí, és ben bé, que sembla que em passi el dia menjant gelats. Tant de bo!! Seria una dieta esplèndida. Rodolaria, de tornada a casa.
Després d'haver-ne parlat aquí, aquí i aquí, afegeixo una nova entrada a la llista: Il Gelato Fantastico. És una cadena, tenen botiga a Roma, a València i algun altre lloc, però no tenen una pàgina web gaire reeixida.
La que conec és a Viale Aventino 59. Molt petitona, les noies súper amables.
Per dir només uns quants gustos... xocolata pura de Perú; strudhel (amb panses); arròs amb llet i canyella (amb arròs); sèsam; ametlles i llimona; ricotta, cointreau i pela de taronja; pinyons amb mel...
I fins i tot els cucurutxos són bons. Tots. Els petits també.

Per sort, o per desgràcia, aquesta gelateria és molt a prop de la feina, però l'he descoberta molt tard. Per consolar-me, quan surti de treballar hi faré una visita :-)
I ara que no tenim ni telèfon ni internet a casa... em perdonareu que actualitzi menys sovint les últimes aventures italianes, oi?

divendres, 25 de setembre de 2009

Surto -indirectament i de lluny- al diari

De tant en tant fullejo virtualment els diaris, per veure com van les coses per casa. Fa un parell de dies vaig trobar una notícia que parlava de la FAO i de les properes reunions que s'hi celebraran a El Periodico.

Reconec que, de tant en tant, la web del Periodico fa basarda. Hi ha dies que els revisors estan mooooolt adormits... s'ha d'anar amb compte amb el traductor automàtic...

També fan basarda les xifres que dóna la notícia. 6.800 milions de persones, vivim a la Terra, ara mateix? I serem 9.100 milions el 2050?

dijous, 24 de setembre de 2009

Turisme intensiu

A pocs dies de tornar a casa (oh yes!), vaig aprofitar el cap de setmana passat per fer un intensiu de turisme i veure les coses que requerien més temps: Tivoli i Ostia Antica.

Dissabte vam anar a Tivoli amb la Coralí (Hola Coralí!): primer a Villa d'Este, i després a Villa Adriana. Els autobusos per arribar fins allà, com sempre, una aventura. I el que va de Tivoli centre a Villa Adriana, encara més aventura! Fins i tot el conductor ens va reconéixer que la "senyora" que ven els bitllets és una ignorant. Jo només li vaig dir antipàtica, però podria haver-ne dit moltes altres coses...

Villa d'Este és un palauet del centre de Tivoli, amb uns jardins fantàstics plens de fonts i aigua i plantes i uns arbres espectaculars. Les vistes des d'allà sobre la plana també són dignes de veure. Villa Adriana, en canvi, és una antiga vil·la romana, de l'emperador Adrià. És enooooorme, hi ha un teatre marítim espectacular, les cariàtides, un llac, dues termes, oliveres, camins i camins per recórrer.
Per acabar-ho de rematar, diumenge em vaig acostar a les excavacions d'Ostia Antica. El temps va decidir no acompanyar-me, i va ploure gairebé tota l'estona. Malgrat tot, és fantàstic entrar en un lloc turístic i sentir silenci: les pròpies petjades, la pluja que cau, els trons... i alguna veu llunyana. I prou.

dimecres, 23 de setembre de 2009

Fent el guiri per BCN

Ja fa uns dies, la Maria va guanyar un concurs de la revista Time Out.
El premi, era una volta nocturna amb el Bus Turístic, passant per les fonts de Montjuïc i gaudir-ne de l'espectacle aquomusical.
Com que ella, per raons òbvies de distància i temps, no podia disfrutar de tan interessant premi, va aconseguir que me'l "regalessin" a mi. I, després d'un concurs intern poc disputat, en Codi -sempre disposat a dir, fer i anar on sigui, sempre i quan no sigui en èpoques festives olotines- em va acompanyar.

Van ser unes dues hores llargues, fent la parada de mitja hora a Montjuïc. Vam repassar, des del pis descobert del bus, part de l'obra barcelonina de Gaudí, acompanyats de la simpàtica i repetitiva Vane, qui ens va anar explicant -als del bus i a tots els veïns que ens trobàvem al llarg del recorregut- els trets més essencials i característics de l'obra gaudiniana, tot i fent petits incisos personals fora de guió, amb una català propi de la secció El català incorrecte dels Òscars (La Competència).

Val a dir que va estar bé, però vam certificar que tenim una ciutat poc atractiva, il·luminadament parlant, tant per defecte com per excés... Segurament entraríem en debats apassionants, tipus: contaminació lumínica (Sí/No); m'agrada monocromar-me de taronja? (Sí/No); es perd volum amb tanta llum? (Sí/No)... i tants d'altres.

I per acabar, i com que també he fet el recorregut diürn, em permeto donar una opinió fruït de la comparació: Molt millor de dia.

Però com que m'agrada fer crítica constructiva, afegeixo: senyors del bus turístic nocturn, si enlloc de la Vane hi poseu música clàssica, uns quants us ho agrairíem -sobretot la comunitat veïnal- i, si enlloc d'uns auriculars inútils, donéssiu una copeta de cava, molts us aplaudiríem.



dimarts, 22 de setembre de 2009

Pizza (II)

Actualitzo el llistat de fa uns dies, he fet una nova descoberta!

Al darrere de l'estació Piramide (o Ostiense o Porta San Paolo, segons amb quin transport s'agafi) hi ha la pizzeria La Valle del Sacco. És a Via Ostiense 21/23 o Via B. Bossi 3/4. Les pizzes són a l'estil romà, primetes i cruixents, mooooolt bones. Deixen a la taula un full tipus carta i t'has de prendre nota tu mateix del que vols menjar. Van molt per feina. El local és gran, divendres era ple a vessar i hi havia molts aniversaris. Un ambientàs!

Gats romans


Perquè n'hi ha molts i són manyacs i m'agraden tots i me'ls enduria a casa perquè juguessin amb l'Otis.


dilluns, 21 de setembre de 2009

Un dia gris

Plou.
Des de fa una setmana plou dia sí dia no. A estones fort. A estones xirimiri. A estones trona i llampega com si s'hagués d'acabar el món.
Malgrat tot, la pluja no fa que la ciutat sigui més caòtica del que ja és normalment, a diferència d'altres llocs. Roma és igual de maca, així, remullada.

Avui, a més de gris, aquí és un dia trist. Les banderes onegen a mig pal, i aquest matí el meu barri estava envaït d'homes d'uniforme que anàven als funerals d'estat dels soldats que van morir la setmana passada a l'Afganistan. Sembla que el temps s'hagi posat de dol, igual que el país.

(Penjo la foto una mica més tard, l'he feta aquesta mateixa tarda)

divendres, 18 de setembre de 2009

Viatges, maletes i gent gran

Quan vam estar a Florència per Ferragosto (15/08/09) vam tenir el "plaer" de coincidir amb una senyora molt gran al nostre compartiment de tren. Va anar tot el viatge mirant-se una revista cutrilla, i quan ja no va poder més, va començar a xerrar amb nosaltres. Com no, havia estat a Barcelona (hi ha cap italià que no hagi estat mai a Barcelona o a Lloret?).
Quan va pujar vam veure que un noi l'ajudava a pujar les maletes, però no en vam fer cas. Un parent, potser?
Un cop a Roma Termini, sí que en vam haver de fer cas. Estava claríssim que aquella senyora no podia amb la maleta ella sola. I havia de fer transbord i agafar un altre tren per anar a Catanzaro!
Quina estampa: la iaia amb la bossa oberta, buscant les ulleres, el bitllet de tren a la mà, la maleta al costat, amb cara de patiment i, òbviament, absolutament desorientada...
Ens vam oferir a acompanyar-la fins al seu tren. Ja ho havíem tingut clar tant bon punt vam agafar-li la maleta per baixar-la del vagó... La senyora anava repetint "Catanzaro, on és el tren de Catanzaro? A quina andana és el meu tren?". En Carles, arrossegava la maleta -al dia següent va tenir unes bones agulletes. Pesava com un mort!-. A mig camí, se'ns va acostar un personatge que es va oferir a transportar la maleta... La senyora, li va preguntar on era el seu tren... i el desaprensiu li va engegar que ja havia marxat! Com vam poder, ens em vam desempallegar, dient-li a la senyora que confiés en nosaltres.
Amb el bitllet de tren de la senyora als dits, vam buscar l'andana, i després el vagó, i després el compartiment. Fins a la seva llitera, la vam acompanyar!!!

Impressionats, de camí cap a casa, ens van venir al cap diverses reflexions:
Una senyora gran ha de viatjar sola i carregada d'aquesta manera? No té familiars que se'n preocupin, aquesta senyora? No hi ha ningú que la pugui acompanyar? Ha de dependre de l'amabilitat dels desconeguts per arribar al seu destí? I si nosaltres no arribem a ser allà, és normal que quedi en mans de desaprensius mentiders capaços d'enganyar a una velleta per aconseguir-ne uns pocs euros?

dijous, 17 de setembre de 2009

Questione di punti di vista


Als cinemes de Roma aquesta setmana han estrenat moltes de les pel·lícules que es van projectar al Festival de Venècia. Aprofitant l'avinentesa, ahir a la tarda em vaig escapar fins a l'Alcazar (una sala, una peli, poques butaques, tot vermell!) per veure Questione di punti di vista, del director Jacques Rivette, amb el Sergio Castellito i la Jane Birkin.
La peli és... curiosa. És com una obra de teatre. O com un espectacle de circ, que d'això tracta. Un punt lenta, potser, però molt delicada. Molt fina. Elegant?
Llegint els crèdits em va sobtar que detallessin "Perruquer del Sr. Castellito", "Vestits del Sr. Castellito", "Maquillatge del Sr. Castellito". Així, a part de la resta, i tractant-lo de senyor. Quin divo!!
I de la Jane Birkin... doncs, digueu-me inculta, em sonava molt el nom però no sabia qui era. Ara ja ho sé: de joveneta, cantava "Je t'aime... moi non plus"...

dimecres, 16 de setembre de 2009

Pizza

Com que fa uns dies vaig fer un repàs a la qüestió gelats... avui farem un repàs a la qüestió pizza.

Pizza al taglio:
Hi ha mil llocs, mil gustos, mil colors... però en general, són barates, ràpides, bones, però una mica olioses. Hi ha llocs més bons, com ara Sissini, del que vaig parlar fa uns dies. A la meva guia en comenta un parell més, però no els he estrenat, encara.

Pizzeries:
Igual que abans, hi ha mil llocs, mil gustos, mil colors... La pizza romana és molt fina i cruixent, a diferència de la napolitana, que és gruixuda i esponjosa. En general és bona per tot arreu per a les nostres boques poc refinades en la qüestió pizzera.

Recomanem:

-Ai Marmi (Trastevere): a Viale Trastevere 53, Pizzeria Panattoni, més coneguda com Pizzeria Ai Marmi. Els romans també en diuen l'Obitorio, perquè diuen que les taules llargues de marbre recorden a una morgue. Només fan sopars. Boníssims els Suplí al telefonino (o arancini di riso) i la pizza especialitat de la casa és la de fiore di zucca. També fan filetti di baccalà i altres fregits.

Dar Poeta (Trastevere): a Vicolo di Bologna. Cal anar-hi a les 20h quan obren o estar preparat per fer cua. Els amics de la cambrera entren abans que la cua... qüestió de prioritats... No tenen fregits, només fan amanides, pizza, bruschette i pannacotta. La pizza de la casa porta salsitxa, all i pebre: forteta de gust però molt bona. Les postres de la casa són els calzone de nutella i ricotta, no el vam tastar però deu ser la bomba.

Formula 1 (San Lorenzo): a Via degli Equi 13. Local antic, amb encant, fan pizza i fregits. La pizza és molt autèntica, amb mozzarella casolana. Cal anar-hi aviat perquè s'omple de seguida. Dues fior di zucca, dues pizzes i una gerra de mig de vi, 17€.

A prop de Piazza Navona hi ha Da Baffetto. N'he sentit a parlar molt però encara no he tingut oportunitat d'acostar-m'hi. Per menjar pizza a l'estil napolità, els entesos recomanen les cadenes Rossopommodoro i Fratelli La Bufala. Aquesta última també és a Barcelona.

dilluns, 14 de setembre de 2009

Reconeixement

Aquest cap de setmana he agafat un avió i he constatat dues coses sobre l'aeroport de Fiumicino:

1. Que està extremadament mal indicat. Mil fletxes que no et dirigeixen a on vols anar, poca senyalització, cartells per tot arreu, pantalles que t'envien a la terminal on no has d'anar...

2. Un aeroport ha de ser pensat com un aeroport. Els lavabos que vaig trobar divendres a l'anada eren suficientment grans com per fer-hi cabre una maleta, estaven acceptablement nets i s'hi podia penjar la bossa. Penjador i lleixa!!!
A la persona que els va dissenyar, va dirigit el meu reconeixement més sincer.


Als que esteu pensant que aquest post és una tonteria, recordeu aquell monòleg que circulava fa un temps. A més.... bé que he de presumir de bossa, no?

Màgia de paper

Per cortesia de l'Esther (gràcies bonica!!!), la màgia de l'Ennio Marchetto.

dijous, 10 de setembre de 2009

Lectures

M'acabo d'adonar que, pel que hem escrit des de... l'abril de 2008, podria semblar que no som amants de la lectura. Que el bloc no us enganyi! Que sí que llegim!

Al principi havia posat un requadret aquí a l'esquerra amb els títols dels llibres que estàvem llegint. Després d'una temporada de feina intensa, i després amb el màster, he deixat la lectura una mica abandonada... quan passes més de 8 hores al dia davant d'una pantalla, als ulls no els queden ànims per seguir llegint.
I durant l'estiu... doncs tampoc no he llegit gaire. Tenia "feina" descobrint Roma. La Marta (hola Marta!!) em va demanar que li portés La solitud dels nombres primers, de Paolo Giordano, i he aprofitat per llegir-lo. No n'explicaré l'argument, que si no li aixafo la lectura a la Marta... però podeu saber-ne més en aquesta entrevista. L'autor, per cert, només té 26 anyets.

Millennium

Sí, nosaltres també.
Deuen ser els llibres/pel·lícules més comentats de la blogosfera, no?
Doncs ara també a can Tu, jo i l'Otis.
Com que avui no coincidim, les nostres opinions van per separat.

Maria: No volia veure la pel·lícula sense haver llegit abans el llibre, però al final una bona proposta de dissabte al vespre em va acabar convencent. Sense haver tocat el llibre ni de lluny, reconec que la peli em va agradar. Potser passa per sobre de molts temes diferents, i molt ràpidament, però en general em va semblar que estava ben quadrada.
Curiosament, diumenge, abans de Videocracy, van passar el tràiler de la segona part... la cosa promet.
Per cert, el doblatge en italià em va semblar encertat, també. Quina veu deuen tenir, en castellà i en català...

Carles: Jo ho vaig fer ben fet (:P). Primer lectura, després visualització. El llibre, boníssim, molts ja ho sabeu. La peli, bé, allò de sempre: millor el llibre. Com que ja em coneixia l'argument, no em vaig deixar sorprendre massa, tret per certes llicències que s'han pres per quadrar l'argument i no fer una peli més llarga (duració aprox. de 2:30h!). I vaig fer més de crític que d'espectador: el personatge del Blomkvist, fred i amb poca càrrega interpretativa. I aquest és un actor atractiu -que no guapo- com sembla que el descriu el Larsson? Ostres... quin cutis, per Déu! De la Salander, massa viscuda per tenir-ne 24... però força més creïble. Espero que amb la 2a si escarrassin una mica més.

Opinions per a tots els gustos. Ara, les vostres.

dimecres, 9 de setembre de 2009

Tardor

D'un dia per l'altre ha arribat la tardor. Bé, no del tot, però sí han baixat les temperatures, 10º respecte a la setmana passada.
Dissabte vaig sortir a fer turisme i quan vaig tornar a casa al migdia havia fet una suada de campionat, estava vermella del sol i em sobrava la roba.
Des de diumenge, en canvi, dormo amb la finestra tancada i tapada amb el llençol.
Així, de cop…
Aquest matí he sortit de casa amb màniga llarga, feia fred a l'estació de metro i fins i tot m'ha semblat agradable entrar en un vagó ple de gent...

Ja s'ha acabat l'estiu? M'ha passat volant.
Benvinguda, tardor!

dimarts, 8 de setembre de 2009

El "nen" pelut de casa

Pels que em coneixeu i m'heu sentit últimament, sabeu que l'enyoro moltíssim... després de dos anys de treballar a casa amb ell al meu costat tot el dia, és difícil estar lluny de la teva bestiola preferida.
(I de la teva parella, i de la família, i dels amics... però aquest post és per l'Otis!!!)


Abans que jo marxés va venir a casa l'Ana, companya de pis de la Mireia, fotògrafa de professió i molt aficionada als gats. L'Otis es va portar molt bé i va quedar així de guapo.
Us enllaço també la galeria de l'Ana a Flickr per si voleu veure més fotos.


dilluns, 7 de setembre de 2009

Coses sorprenents i amb diferència

Aquest cap de setmana he seguit amb la meva agenda cultural i turística: no podia marxar sense haver vist catacombes!

Vaig anar a les catacombes de San Calisto, a Appia Antica.

El camí per arribar-hi no és del tot senzill, però valia molt la pena! És impressionant, tot el que hi ha allà sota! Les de San Calisto són les més grans, calculen que hi ha uns 20 km de galeries!
La visita dura mitja horeta, se'm va fer curtíssima. M'hi hauria passejat una bona estona més.
No apte per a claustrofòbics!

Com que no es poden fer fotos, la imatge l'he agafat prestada del bloc de Locura viajes. Hi trobareu més fotos i una mica més d'explicació sobre les catacombes.

Junt amb les catacombes, i també en la línia religiosa però mortuòria (i una mica gore), quan va venir en Carles vam anar a veure la cripta dels monjos Caputxins de Via Veneto. Com que tampoc no hi deixen fer fotos i les imatges NO serien aptes per a tots els públics, us ensenyo una il·lustració de Viajes Morrocotudos que em sembla fantàstica, i que suavitza l'impacte.

diumenge, 6 de setembre de 2009

Videocracy

En un país en què l'únic interès dels nois és sortir a la tele, i l'única preocupació de les noies és convertir-se en velina i casar-se amb un futbolista, potser no és d'estranyar que el president d'una televisió privada acabi sent president del govern...

dimecres, 2 de setembre de 2009

Um filme falado


Fa temps que la vam veure... abans de començar a escriure el bloc i tot.
Recordo l'escena del sopar, amb totes les actrius assegudes a taula amb en John Malkovich, i cada una parlant en un idioma diferent i entenent-se, sense problemes.
Fantàstica torre de Babel.


Les hores de dinar a la meva feina són una cosa semblant, però a terra ferma i sense capità a taula!

Sopem?


Aquest ha sigut el meu sopar d'avui: un taglio de pizza de fior di zucca e acciughe de Sissini, una pizzeria del Trastevere, recomanada per la meva guia. MOLT BONA!

San Paolo fuori mura

Molt a prop de casa hi ha això:


És la basílica de Sant Pau Extramurs, la segona basílica més gran de Roma després de Sant Pere del Vaticà.
És gran, molt gran, àmplia, fosqueta, fresca, silenciosa, buida. I l'entrada és gratuïta.
El claustre, com veieu, és tot el contrari, una font de llum i de verdor.
A dins hi ha representats tots els Papes de la història. Només queda espai per 7 o 8 Papes més: diu la llegenda que quan ja no quedi espai per més Papes, s'acabarà el món.
Mmmm...

dimarts, 1 de setembre de 2009

Casa

Quan vaig a Figueres, vaig a casa.
Quan vaig al pis de Barcelona, vaig a casa.
Quan vaig al pis de Roma, vaig a casa.

És curiós, el concepte de "casa". Carrers familiars, ambients que fan sentir còmode. I una miqueta feliç.